El postureig de l’adaptació escolar

Fa uns anys, gairebé no se sentia a parlar de l’adaptació escolar i era gairebé inexistent. Es començava el cole i punt. De cop. Vaja, com vam començar-lo la majoria de nosaltres i com encara el comencen avui la majoria de nens i nenes.

Però aquesta fórmula no serveix, no funciona en nens petits perquè és massa brusca amb la qual cosa, van començar a sorgir veus que calia fer-ho d’una altra manera. I aquí va entrar l'”adaptació escolar”.

Cada dia som més els que no només demanem adaptació escolar sinó adaptació real. Cada dia hi ha més escoles respectuoses DE VERITAT i que aconsellen als pares que el seu fill necessita que es quedi un temps alguna persona de referència a l’aula.

Cada dia hi ha més escoles que treballen perquè l’inici escolar sigui sense plors, perquè sí, és possible. Tant de bo cada dia siguin més!

Però n’hi ha molts que no, i que anomenen adaptació a formes de començar l’escola infantil o P3 que no ho són.

Es podria anomenar entrada gradual (el primer dia hi van 1 hora i es queden sols, el segon 1,5h, etc.) o entrada esglaonada (dilluns comencen la meitat de la classe i dimarts l’altra meitat), etc. Hi ha fórmules per a tots els gustos, però això no és adaptació escolar real.

En les reunions prèvies a les inscripcions escolars molts responsables de col·legis asseguren que a la seva escola es fa adaptació escolar real. Que es respecten els ritmes i les necessitats dels nens i que els pares podran quedar-se a l’aula fins que el seu fill necessiti.

Arriba setembre i molts pares s’adonen que era pur postureig, que d’adaptació escolar no n’hi ha i que al cap de mitja hora de quedar-se a classe els fan fora assegurant que no passarà res i que és el millor per a tothom.

Per a qui exactament?

No només els costa aplicar l’adaptació real a les velles escoles que no s’han reciclat encara en aquests temes. També a alguns col·legis que asseguren seguir pedagogies més respectuoses amb els nens descriuen una teoria que després, a la pràctica, no és com molts pares esperaven.

No m’ho invento. Aquestes últimes setmanes he rebut molts missatges de mares i pares preocupats perquè el que els van dir no és el que s’han trobat.

De vegades, que hi hagi pares informats, conscienciats i disposats a aplicar allò que se’ls va dir que podrien fer, molesta.

I llavors vénen les mirades de reüll, els comentaris de què potser són pares sobre-protectors, la insistència en què ja poden anar-se’n, fer-los sentir culpables amb que el fet que hi siguin dificulta el ritme de la classe…

I entra la por. Tindran raó? El meu fill és estrany per no dir-me, encara, que vol quedar-se sol a l’escola? És veritat que no passa res per plorar, que tots ho fan?

Llavors cal posar una mica de perspectiva: centrar-nos en l’edat del nen i adonar-nos que és petit. Que entrar a l’escola és, la majoria de les vegades, una necessitat dels adults, no una necessitat del nen que el que més necessita quan és nadó, té 1 any, 2, 3, 4 o 5 és estar amb els seus adults de referència i tenir-hi un bon vincle.

Cal adonar-nos que el que vol dir adaptació real implica un canvi de mentalitat de famílies, escola i societat en general. Adonar-nos que quants més siguem treballant en aquest sentit, més fàcil serà que d’aquí a un temps, menys nens plorin a les aules, cosa que és bona per a tothom.

Cal que ens rellisqui si som assenyalats, si som jutjats o si som titllats de sobre-protectors. Cal que fixem la nostra mirada al nostre fill i que connectem amb el que necessita i podem oferir-li.

Sí, anar contra-corrent de vegades és esgotador.

Si ets una mare o un pare que és l’únic que es queda a classe, no pensis que és en va. Estàs ajudant al teu fill al fet que el seu camí escolar sigui serè i des de la confiança. I estàs obrint camí perquè l’any que ve sigui menys estrany veure en aquesta aula a més pares.

Si ets una mare o un pare que se sent “diferent” perquè creus que una altra forma de fer les coses és possible no estàs boja/boig. Sota el meu punt de vista, el que és inacceptable és minimitzar i normalitzar el sofriment de tants nens durant el primer trimestre.

Si ets una mestra/e que creus que al teu cole es podria fer millor, que potser el pati no hauria de ser obligatori (i així els nens que tenen por de sortir-hi perquè no poden sostenir tant d’enrenou sentirien menys angoixa), lluita per això.

Si ets una mestra/e que creus que no haurien de canviar tant d’aula i d’adults de referència per fer activitats o menjar, lluita per això. Digues el que penses, Argumenta-ho i treballa perquè a la teva escola es canviï la mirada.

Si vas contra-corrent que sàpigues que no estàs sol/a. Que en som molts. I que el món ha anat canviant gràcies a gent com tu. Sí, és pesat, cansat, esgotador i frustrant de vegades, però l’esforç val la pena.

Els nens mereixen l’esforç. Els teus i els de tots.

Algun dia, estic segura, l’adaptació escolar deixarà de ser postureig i passarà a ser real.