El pollastre

15.10.2012

Atenció pares que teniu fills molt petitons o persones que voleu esdevenir, algun dia, pares. Avui us explicaré el sentit de la paraula POLLASTRE, més enllà d’allò que algun diumenge comprem per menjar a l’ast i amb patates… Quan tens fills aquesta paraula agafa una altra dimensió, sens dubte, i cal anar preparat, perquè els pollastres et poden assetjar quan menys t’ho esperes, i us ho asseguro: no són gens agradables. Us explico tot això perquè primera, els sapigueu reconèixer quan s’esdevenen, i segona, perquè d’aquesta manera, ja no us enganxarà desprevinguts i direu… “Ah, d’acord, és allò del Pollastre que deia la Míriam…”

Definició: Un pollastre és una plorada monumental en, normalment, un lloc ple de gent que et mira. Exemples: una carnisseria, enmig d’un carrer transitat, en un dinar de família… vaja, el lloc dels pollastres dependrà, segurament, d’on vosaltres us sentiu més incòmodes. És així, acceptem-ho.

Com identificar-los: Comencen normalment per alguna cosa que vosaltres considerareu quelcom insignificant. M’explico. És probable que el vostre fill us demani alguna cosa impossible, allò que no pot ser, gairebé com si sabés que els direu que NO. Sí, ho sé. Pensareu “ho fa expressament?” i jo crec que sí, però no amb un ànim de molestar-nos o de “fotre’ns” sinó perquè necessiten fer una bona descàrrega en forma de plor, crit i el que faci falta. Necessiten “treure”.

Barreja explosiva: La son i la gana. Per separat ja poden ser motiu suficient per fer esclatar el pollastre més monumental que us pugueu imaginar, però combinades i sumades, el pollastre resultant és de dimensions absolutament desproporcionades. Resumint, un pollastre de son i gana us pot fer acabar tota l’energia que hauríeu gastat al llarg de tot un dia normal, en només 10 minuts. Sí, així de potents són els d’aquest tipus.

Què fer: Primera, anticipar-vos. Si creieu que estan cansats o que tenen son, o que tenen gana… aneu directes a casa, no improviseu, no feu coses “rares” just en aquell moment perquè us pot sortir molt car. Segona, carregar-vos de totes les dosis de paciència de què sigueu capaços. La necessitareu tota i més per poder portar el pollastre estoicament. Tercera, intenteu no posar-vos nerviosos, no cridar, no amenaçar ni muntar un pollastre també vosaltres. Sou els adults, no ho oblideu mai. Cap d’aquestes maneres d’actuar us ajudarà, al contrari; el faran més gran encara i us sentireu abatuts i desbordats. Quarta, intenteu evitar pensar allò de “tothom ens mira”, que no us importi si us jutgen o no, si esteu en un lloc amb molta gent o no… En aquell moment, d’alguna manera, només sou tu i ell/a i per resoldre el pollastre, la resta de gent sobra. Intenteu aïllar-vos i tenir claredat mental.

Un cop acaba el pollastre: Respireu. Recupereu forces. Deixeu-los tranquils, ells també necessitaran respirar i recuperar forces. I després, només després, parleu-ne i feu-ho amb humor. Reconegueu que heu estat els dos que ho heu passat malament i mireu de saber-ne els motius… Si ha estat, d’alguna manera, per manca de previsió vostra, admeteu l’error.

L’exemple: Sortíem de l’escola. Ella estava morta de son però vaig pensar que per anar un moment a la carnisseria de davant a comprar quatre coses no passaria res. Al cap de res de ser-ne a dins em va demanar aigua. Jo no en duia i li vaig dir de comprar una ampolla: “vull la meva cantimplora rosa!”, em va dir, sabent perfectament que era a casa. Aquest va ser l’inici. Després: “no vull l’aigua, no vull caminar, no vull anar al cotxet, vull anar a coll, vull teta, vull dormir…” tot plorant i cridant alhora. El trajecte que triguem 7 minuts a fer es va allargar una mitja hora. Va ser esgotador, per les dues. Un cop a casa, en menys de 30 segons dormia al sofà, tenia massa son com per anar a la carnisseria malgrat que a mi em semblés una cosa totalment assumible. No ho era i ja ho he entès. Mai més.

Important retenir: TOT PASSA. Els pollastres, també.