El pla

Estàvem asseguts a la sala de neonats i la Lua mamava. Sabíem que aquell matí em donarien l’alta i li vaig dir: “jo no vull que deixem la Lua sola, tampoc de nit. Et sembla bé si ens ho anem tornant tu i jo per ser-hi en cada presa? Ens queden 4 dies. Serà dur però passaran i després no ens penedirem mai d’haver-la deixat”. “Sí, clar, fem-ho així, et treus llet i quan tu dormis hi seré jo”.

El meu marit i jo acabàvem de traçar el mapa que ens guiaria la resta de la setmana fins a l’alta de la Lua. Un mapa gris perquè significava dormir poquíssim i aguantar com fos, però per nosaltres, un mapa imprescindible.

Ja feia dues nits que jo era l’única mare que em quedava a neonats; a mi encara no m’havien donat l’alta (“aventatges” de parir per cesària) i a les altres ja les havien enviat a casa; moltes vivien lluny de l’hospital i la logística era terriblement complicada per passar allà 24 hores.

Més que complicada, gairebé impossible. Però nosaltres teníem una sort: vivim just davant de l’hospital i tot plegat, esperava, seria una mica més fàcil.

Jo continuava enfonsada i em feia molta por el moment de sortir per la porta de l’hospital per anar-me’n a estirar a casa. Però hi havia un altre sentiment que guanyava la por i era l’enyor: a partir d’aquell dia l’enyor es va apoderar de mi amb una força tan tremenda que passava per davant de qualsevol altre sentiment.

Si anava al lavabo o m’allunyava de la Lua, l’enyorava, i damunt d’aquest enyor punyent se n’hi solapava un altre: l’enyor per la Laia, a qui estava trobant tant a faltar. Feia tres dies que la veia de rasquitllada i des del dia abans a la meva alta hospitalària, els avis i el seu pare em dir que se li començava a notar que ella també m’enyorava.

Tant enyor em superava i malgrat que no tenia gens de ganes d’allunyar-me de la Lua, saber que estaria una estona a soles a casa amb la Laia, m’animava.

Em vaig començar a treure llet per deixar-ne suficient com perquè el meu marit donés dues preses a la Lua. El pla era el següent: jo estaria tot el dia amb la Lua i només la deixaria de 14h a 15h per anar a dinar amb la Laia mentre ell em rellevava i es quedava amb la Lua en braços. A les 20h ell tornaria i es quedaria amb la Lua mentre jo anava a casa i em posava a dormir una estona amb la Laia.

Aproximadament a les 12 de la nit ell vindria, em despertaria i jo marxaria amb la Lua per estar amb ella les següents hores i donar-li el pit, i un cop s’hagués adormit profundament, tornaria per despertar-lo a ell i tornar-nos a rellevar. Ell, doncs, faria les preses de les 21h i de les 3h de la matinada. La resta, jo. Amb aquesta tàctica aconseguíem que la Lua estigués molt poca estona sense cap de nosaltres i hi érem sempre que tenia gana, que se li havia de canviar el bolquer, etc.

Recordo el dia que em van donar l’alta. Vaig sortir per la porta de l’hospital a les 20h, just després d’haver fet el primer relleu amb el meu marit. Caminava encorvada perquè la cicatriu em feia molt mal. Tenia encara les cames com un elefant i em costava moure’m.

Em vaig fer pena a mi mateixa. Sortint sola de l’hospital, sense nena, caminant com si m’haguessin fet un cop de puny a l’estómac i amb els ulls plorosos.

Però em tocava l’aire i notava que no feia gens de fred; era el primer dia de molts que em tocava l’aire i ho vaig agrair. La Laia va estar tan contenta de veure’m a casa que només volia fer-me feliç: “Mama, ets tan maca! Mira, mama, ja porto el pijama! Mama, no t’aixequis, ja t’ho porto jo! Mama, dormirem juntetes…”.

Jo estava esgotada, només volia abraçar-la i dormir. Però quan la meva sogra va marxar i la Laia i jo vam anar al llit, jo tenia un neguit a dins que no em deixava relaxar. Com fer-ho, tenint al meu bebè tan lluny? Patia per si acceptaria el biberó i voldria la llet, per si ploraria,… patia per tot. La Laia no va trigar en adormir-se però jo no vaig poder fer-ho.

Em vaig quedar al llit, estirada amb ella, mirant el mòbil, desitjant que s’il.luminés la pantalla amb algun missatge del meu marit. Vaig plorar en silenci, per no despertar la Laia. A les 12 de la nit va arribar ell i jo encara estava desperta. Tot havia anat bé, s’havia quedat tipa i s’havia adormit, no havia plorat.

Però jo tenia un neguit que em va fer vestir corrents i tornar a sortir cap a l’hospital… No veia l’hora de tornar-la a tenir als braços. Quan vaig arribar dormia tan plàcidament que em vaig haver d’esperar que es despertés una bona estona asseguda en una cadira del seu costat.

La recordo com una nit horrible. Totes les nits que vam passar, anant i venint, ho van ser. Corria per arribar a l’hospital, corria per estar amb la Laia, corria per arribar a totes dues amb la sensació de no arribar a cap.

M’enyorava tant… Alguna part de mi, n’estic segura, va contactar amb algun racó de la Míriam petita que també s’havia enyorat en alguna ocasió i el nus a l’estómac que sentia és indescriptible. M’enyorava i sabia que era molt possible que les meves filles m’enyoressin també a mi. Com lidiar amb tant enyor? Com digerir-lo? No es pot…

I no vam poder. La Laia, el segon dia de la meva alta hospitalària va començar a explotar. Estava bé amb tothom menys amb mi. Les poques estones que ens vèiem (al migdia i al vespre) era un pollastre darrera un altre. Estava enfadada, molt, i acabàvem totes dues plorant. Jo era incapaç de gestionar la seva frustració de no poder estar tots quatre a casa, d’haver de passar tantes estones amb els avis, amb el seu pare, perquè la seva frustració tocava la meva i les dues, en plena col.lisió, feien un xoc brutal i inevitable.

Em sabia tan greu… tant… Em sabia greu el que estava passant; tenir la Lua a neonats, no poder estar amb la Laia, que ella m’enyorés, que estigués tan enfadada, no tenir la força per acompanyar-la… Sentia pena.

Pena per ella, pena per la Lua, pena per ell i pena per mi. Pena pels 4, que estàvem permanentment separats. Quan ell estava amb la Lua, jo estava amb la Laia i viceversa. Semblava que el retrobament no arribaria mai. Se’ns feia etern, profundament etern.

Recordo dir-li a la meva mare un dia a l’hospital: “Mama, saps que tenia tanta por de morir-me abans de parir? Doncs ja sé per què… Alguna cosa dins meu sabia que em moriria però no físicament… mama, m’estic morint, però de pena”.

Continuarà…