El perill de les màquines

19.2.2013

L’altre dia, llegint el diari, em vaig quedar de pasta de moniato. Resulta que parlaven d’aplicacions mòbils dirigides als pares i mares per tal d’ajudar-los en la criança dels fills. És cert que últimament n’han sortit moltíssimes i francament, jo, per ara, no n’he trobat cap de realment útil (si algú en coneix alguna que valgui la pena, que m’ho faci saber, sisplau). Tornant al tema: resulta que n’han creat una que t’ajuda a saber què vol el teu fill petit quan plora (vaig entendre que és per a nadons). Suposadament ajuda a entendre per què plora el bebè.

Vaig pensar “i com carai ho faran això amb un mòbil quan normalment l’únic que t’ajuda a saber-ho és conèixer bé el teu fill, tenint l’instint ben afinat i estar atent a la seva demanda?”. Doncs bé, l’aplicació mòbil de la qual no tinc cap ganes ni intenció de fer publicitat consisteix en què prems un botó on hi diu “START” mentre el teu fill plora. El mòbil va registrant aquell plor i al cap de 10 segons et marca un dibuixet. N’hi ha 5: un amb Z’s que vol dir que té son, un altre amb un biberó (com no) que vol dir que té gana, un altre amb un bolquer, que vol dir que se l’ha de canviar, un altre amb un xumet que deu voler dir que necessita succionar, i un altre amb un osset, que segons he llegit, ens indica que el bebè està avorrit.

Ja sé que és una aplicació per a un telèfon mòbil i sé perfectament que els telèfons són això, telèfons… però és que ho trobo surrealista. Us imagineu? El teu bebè plora desesperat i tu buscant el mòbil. Abans de comprovar si és que va cagat o si té gana, el que fas és buscar el mòbil per tota la casa. Quan el trobes, busques l’aplicació i vas fins on hi ha el teu fill o si el duus a coll li poses el telèfon a la cara i prems “START”. I no fas res més. Esperes. Mentre el teu fill plora. Sense intentar a veure si el que li passa és que necessita braços, o que li posis paraules a tant desconcert després del naixement, o que li expliquis que potser el que li passa és que es va espantar molt durant el part…. No, tu allà, esperant que el mòbil encengui el dibuixet que suposadament toca. I quan et diu “bolquer” tu, com un autòmata vas i li canvies.

Però que ens hem tornat ximplets o què ens passa?! En comptes de retornar a coses tan essencials com és escoltar què ens diu aquell plor, què ens diu el nostre fill, escoltar què ens diu el nostre instint, comprovar que no hi hagi res que l’incomodi com fred, gana, son, bolquer brut, etc… encenem l’aplicació del mòbil. Resulta que ara les màquines ens hauran de dir què els passa als nostres fills?

Perquè clar, una màquina que fos una mica fiable hauria de tenir mil dibuixets: en primer lloc el d’una mare i uns braços, per quan el bebè vulgui contacte físic amb ella. I el d’unes tetes. I el d’un pare.

I un altre amb unes espàtules o algun símbol que ens faci pensar que potser ha patit durant el part, un altre amb una panxa, que ens recordi que potser el que li passa és que enyora el benestar que sentia dins de l’úter, un altre amb un símbol que ens recordi que potser necessita olorar-nos per reposar tranquil, o un altre amb paraules que ens recordi que li hem d’explicar les coses que passen. Que li hem d’explicar per què se sent tan estrany quan és fora de la panxa, perquè ja no està contingut com estava dins el ventre… Hi hauria d’haver tants dibuixets que la màquina, em sembla, seria impossible… perquè, no ens enganyem, en el fons, la màquina hauria d’imitar el que fan milers de pares i mares a tot el món sense necessitat d’un mòbil.

I el que em sorprèn és que aquesta aplicació en qüestió que redueix el que li passa a un bebè a només 5 coses, ha guanyat un munt de premis. I potser sí que hi ha pares tan desconnectats que necessiten que un telèfon els digui què dimonis els passa als seus fills, o tan despistats que no saben quan el bolquer del bebè està brut… Potser sí i realment aquesta aplicació és i serà necessària. En aquest cas, disculpeu la meva crítica. Però a mi el que em sembla necessari és que els pares i les mares estiguem ben informats, ben acompanyats. Que sapiguem quines són les necessitats d’un bebè. Que algú ens ho expliqui quan estem embarassats o que ens preocupem de buscar tota la informació possible. Crec que el que necessiten els nostres fills és pares disponibles: pares disposats a entregar braços, paciència, hores, i amor a carretades, i no pares pendents (més del que ja estem tots!) del telèfon mòbil.

Quan un nen plora el telèfon només hauria de servir per trucar a algú i demanar ajuda si és que hem de córrer a l’hospital. Per la resta… millor desconnectar-los i estar pel que hem d’estar!