El nom

Jo em dic Míriam perquè un dia, els meus pares eren en una platja de França i es veu que unes tovalloles més enllà hi havia una nena molt maca que es deia Miriam. Van sentir que la seva mare la cridava amb aquest nom i els va agradar. Tant, que van decidir que si tenien una nena es diria així.

La Laia es diu Laia perquè un dia, el seu pare i jo, força abans d’embarassar-nos, vam decidir que si mai teníem una nena li posaríem aquest nom. Durant uns dies havíem anat pensant noms, i n’anàvem dient. Escoltàvem com sonaven i sobretot, com ens sentíem pronunciant-los i els anàvem descartant. No ens va costar gaire. Laia si era nena. Biel si era nen. Ho teníem claríssim.

Més tard i un cop ja embarassats passa allò de què dubtes. O ho sembla. I dius… “n’estem segurs que volem que es digui així?” perquè sembla que quan t’ho confirmen de debò, que tindràs un fill, t’entra de sobte la por d’espifiar-la, també amb el nom. Però de seguida vam decidir que sí, que no canviàvem d’opinió, que Laia ens agradava i molt.

Perquè escollir el nom és com quan trobes un pis que t’agrada. En pots mirar moltíssims i sembla que tots tenen un all o una ceba. O fins i tot hi ha vegades que en trobes un que compleix tots els requisits que t’havies plantejat però resulta que no saps per què, però no ho acabes de tenir clar. I un bon dia, entres en un i sense saber del tot ni quant val, ni què té o què no té sents que el teu pis ha de ser aquell. És una sensació que costa d’explicar. A mi m’ha passat amb tots els llocs on he viscut. Com si fos allò d’un “amor a primera vista”. He sentit que allò era casa meva i ja està.

Doncs una cosa semblant em va passar amb el nom de Laia, i suposo que devia sentir més o menys el mateix la meva mare quan va sentirque aquella dona deia “Miriam, venez ici!”…

Fa dies que busquem nom. Nom a un fill que encara no hi és i que ni tan sols busquem, però mira, jo no ho puc evitar. Pensem en noms, en descartem, els comentem tots tres… Ella diu “Pere, no en tenim cap de Pere a casa!” o se n’inventa i riem una estona. I sé que un dia o altre trobarem aquell que encaixarà i serà només dir-lo i ho tindrem claríssim… Qui sap si acabarà sent Biel, aquell nom que vam escollir fa més de 4 anys en cas que tinguéssim un nen… El temps ho dirà. A vegades em pregunto si no són els propis fills els que trien el seu nom envian-te, allà on siguin, aquestes sensacions tan inexplicables de “és aquest!”, perquè pronunciant-lo, de sobte, et sents com a casa.

(Afegit el 15 de juny del 2016)

I va néixer la Lua. Sí, Lua es el nom que vam escollir amb el seu pare i a la Laia li va semblar que era un nom perfecte. Si hagués estat un nen s’hagués dit Pau. Lua ens va agradar per molts motius, però principalment perquè vol dir “lluna” en aranès i ell i jo vam viure part de la nostra història d’amor a la Val d’Aran. I també és el nom d’algú a qui el meu marit va estimar molt quan era petit.

Tots els noms tenen una història al darrera. Tots, encara que sembli que no la tenen.

I tu… saps l’origen del teu nom? I el del teu fill o fills… com el vas escollir?