El naixement de Messi

8.11.2012

Leo Messi ja és pare, segur que gairebé tots ho sabeu. El seu fill Thiago va néixer divendres a la tarda, dia en què el seu pare va tenir “festa” de la feina i no va anar a entrenar. Aquell dia, mira que ho vaig buscar, no trobava per enlloc si el part era programat o no. Tothom (és a dir, el club i l’entrenador Tito Vilanova), asseguraven que l’endemà dissabte en Leo jugaria el partit que tenien al Camp Nou contra el Celta de Vigo.

Innocent de mi, vaig pensar: “I com ho saben que segur que a les sis del dissabte podrà jugar? Hi ha parts que triguen dies!”. Confesso que aquest pensament només em va durar uns pocs segons perquè just després la realitat em va caure al damunt com una gerra d’aigua freda: “Clar que ho saben segur. És un part programat”. I sí, ho era. Vaig tornar a buscar i rebuscar amb l’esperança de què en algun lloc es digués la causa de la programació. Sobretot, per no acabar pensant el que ja temia… que és que quan hi ha tants diners en joc, i en aquest cas parlo del que val en Messi i la importància que té que ell sigui o no als partits, no hi ha espai per a imprevistos, no hi ha lloc per a deixar que la Natura faci el seu curs. En Messi petit no va poder triar quan naixia.

El que em preocupa no és el cas de Messi, que també. Sinó el que hi ha subjacent en tot això. En el part programat de tantes altres persones que no són ni futbolistes, ni actrius de cinema. Parlo dels veïns del costat, de la caixera que t’atén, de la parella que et creues pel carrer… Del número increïble de parts programats que es duen a terme al nostre i en d’altres països. És absolutament al·lucinant.

Per mi és, d’alguna manera, la falta de respecte primària i bàsica cap als nadons i per extensió, cap a l’espècie humana. Aquí comença tot. Aquí comença la que serà, després, la llarga llista de vegades en què NO es respectaran ni els temps, ni les necessitats, ni els ritmes, ni els processos, les “decisions” dels bebès i nens petits d’aquest planeta.

No podem tolerar no saber el dia i l’hora en què naixerà el nostre fill. La incertesa ens mata. Preferim passar per damunt de les seves necessitats, obviar el fet que és només ell i la vida qui poden saber-ho, i escollir per ells. La nostra necessitat de seguretat, de poder fer plans, d’avisar la família, d’estar mentalment a punt… passa per damunt, un cop més, del que tocaria que és que el nostre fill estigui dins el ventre fins que hagi arribat l’hora de sortir.

Ah, i no parlo dels parts en què mèdicament cal actuar i intervenir com més aviat millor. Parlo dels embarassos que van la mar de bé i en què un bon dia un ginecòleg (la gran majoria són homes, però també les dones en programen, que en això no hi ha moltes diferències!) i uns pares, agafen un calendari i posen dia i hora. Com qui va al dentista o al podòleg.

I l’oxcitocina natural se’n va pels aires, i les contraccions naturals i espontànies que sorgeixen quan tot es desencadena se’n va pels aires,… i tot, encara que no ho vulguem veure o creiem que “no n’hi ha per tant”, complica una mica més la lactància, l’establiment del vincle primerenc amb el nostre fill… Però clar, de què m’estranyo si avui en dia, el que de debò importa és que tothom pugui continuar la seva vida tal i com estava muntada abans d’arribar els fills. Que pràcticament res es mogui. Que en Leo Messi jugui el partit i no tingui el cap en cabòries familiars.

L’important, la majoria de vegades, és que la roda no pari, que ningú en baixi ni tampoc hi vagi a contra-corrent. Que tot mantingui el seu curs com fins ara, abocats de ple a la crisi més bèstia que hem viscut mai en tots els sentits i, deixeu que ho digui, abocats al fracàs. Perquè no respectar-nos (primer als nostres fills i després a nosaltres mateixos com a espècie) és un autèntic fracàs. Dels grossos i dels que en costa sortir-ne.

Escolta o descarrega l’àudio post aquí:

Descarregar