El "moment" Guardiola

14.9.2011

L’altre dia, tard a la nit, vaig veure que el discurs de Pep Guardiola al Parlament de Catalunya havia tingut un èxit bestial. Jo, que no l’havia ni vist ni escoltat, vaig recuperar-lo per Internet (què faríem ja sense Internet?). No seré gens original i us diré que a mi, també em va encantar. Em vaig quedar amb la boca oberta veient aquell home fent un discurs com aquell. Què tenia d’especial? Doncs que aquelles paraules sortien d’un lloc molt profund. Per començar, el discurs no el llegia, l’explicava. Explicava una història que li sortia del cor i justament per això, no per res més, aquelles paraules arribaven tan lluny, convertint-se en qüestió de no-res en “trending topic”.

Però, sens dubte, el que més em va agradar del discurs del Guardiola va ser quan va parlar d’aquell moment. El que fa que tot encaixi, que és el que dóna sentit a la passió que sent per la seva professió. Aquell moment en què té tots els seus cinc sentits posats en aquella cosa; sol, tancat al soterrani del Camp Nou i estudiant al contrari fins que s’esdevé EL moment en què diu, sent i pensa el mateix: “Ja ho tinc!”.

Aquests dies, a estones, encara em ve la força d’aquell moment. No del seu, sinó dels meus. Per què crec saber de què parlava, crec haver sentit el mateix. És la força d’estar present amb cos, ànima i ment en alguna cosa. He sentit això fent muntanya moltes vegades… quan practiques segons quin esport, fer-te mal o no, depèn només d’estar present amb tots els sentits en allò que estàs fent. I s’esdevé. S’esdevé el moment en què sents: “Això m’agrada… m’agrada molt!”. I dóna sentit a les hores de caminar, a haver matinat, a estar cansada… a tot el que t’ha dut fins allà.

Però últimament, aquell moment el sento moltes vegades criant a la nostra filla. La criança és una cosa que t’obliga a estar present amb, no els cinc sentits, sinó els vuit o deu, o catorze, tots els que puguis reunir. Quan no estàs present, ells ho noten i no els agrada perquè veuen que la mare o el pare hi són però sense acabar-hi de ser. I aleshores reclamen, o criden l’atenció, o fan el que sigui perquè tornis cap a allò que està passant. Quan aconsegueixo estar present al 100 per cent, quan aconsegueixo estar amb la meva filla amb cos, ànima i ment, moltes vegades, moltes, s’esdevé altra vegada aquell moment. Quan tot encaixa, quan ho entens tot, quan tot pren sentit, quan la joia explota a dins meu com una bomba lenta i potent que arriba a tots els racons, escampant la felicitat per tots els meus porus, per tots els meus àtoms i cèl·lules, per tots els teixits, totes les terminacions nervioses… que em fa posar la pell de gallina i dibuixar un somriure mentre intento assaborir-lo, com si es tractés d’un dels plats més magnífics d’un restaurant de tres, quatre o cinc estrelles d’aquelles que costen tant de guanyar.

Es tracta d’un moment sublim que si estàs de sort, dura i dura i dura… Un moment que a vegades experimento escrivint, però no sempre. Un moment que, en el fons, tots busquem com si ens fos alguna cosa aliena que hem de trobar “fora” quan en realitat és tant a prop… Només cal una cosa. Centrar el focus i posar-hi allà tota la nostra essència. Només cal això. I sembla fàcil… però no ho és gens.

Em va fer feliç que el Pep Guardiola fes públic el seu moment i que em connectés amb tots els meus. I per acabar, un deu també la seva última frase que més o menys, deia una cosa com: “Intento ser un bon company de la meva companya, per junts, poder veure créixer els nostres fills, sense emprenyar-los gaire, deixant que caiguin sabent que som allà aprop per si cal, ajudar-los a aixecar”.

PER VEURE EL VÍDEO DEL DISCURS DEL GUARDIOLA, FES CLIC AQUÍ.