El meu moment

1.7.2014

Fa molts dies que em moro de ganes d’escriure i no sabeu què és que les paraules se t’atropellin dins el cap i no tinguis ni un segon per escriure-les! Últimament m’estic acostumant a escriure a les “notes” del mòbil amb una mà mentre amb l’altra sostinc la Lua que dorm sobre meu o mama… Pensava: “el primer que hauràs de fer al blog és explicar el part i tot el que va passar després” i us prometo que durant dies he anat pensant què dir. Però no em surt. No em surt. Fins i tot algun dia m’he posat davant l’ordinador (miracle!) intentant escriure alguna ratlla sobre el naixement de la Lua però en sóc incapaç. Encara no puc. I no sé si és perquè encara no en tinc ganes, o si perquè el dia a dia se’m menja amb coses també molt importants per explicar que tinc més ganes de compartir. No ho sé. El cas és que he decidit que deixo d’atabalar-m’hi. El dia que menys m’ho esperi començaré a compartir tot el que va passar aquells dies i ja no podré parar. Segurament serà quan estigui a punt per posar-ho tot a lloc, tornar-hi a entrar i tornar-ho a reviure.

De moment només tinc ganes de parlar d’aquesta segona maternitat. Com anireu notant, estic oxcitocínica perduda. Feliç com un anís. Desbordant maternitat pels quatre cantons, amb un somriure permanent a la cara… Si la Laia ja emanava llum i me l’encomanava, ara ha arribat la Lua per fer el mateix i ara tinc llum per duplicat i vaig amb uns ulls com unes taronges pensant “mare meva, quines nenes, per favor!” perquè no puc ser més feliç.

Això de ser mare de dos no és com m’ho havia imaginat: és molt millor. M’agrada ser mare. La maternitat se’m posa bé. M’omple d’una manera tan profunda que sento que no em falta res i que no em sobra res. Que tot és perfecte tal com és.

Veig la Laia moure’s, parlar, jugar, cantar, pensar… i sento un amor tan gran que em penetra per tots els porus del meu cos, fent-me sentir que sóc afortunada de poder estar al seu costat. Miro la Lua, la bressolo, la passejo, li parlo, l’acarono, l’alleto, i l’amor em recorre altre cop per tots els racons del meu ésser, mentre intento retenir el moment i gravar-lo nítidament a la memòria. I altre cop, em sento afortunada de poder-la veure créixer i ser al seu costat.

Ser mare em transforma com res m’havia transformat abans. Ser mare em fa tocar el cel i en moments difícils em rebrega l’ànima i em recorda que tot és qüestió d’instants que s’enreden l’un amb l’altre, i que res val més la pena que viure, només, en el present.

La criança de la Laia va ser la revelació, el primer punt de contacte, la sacsejada primera. Ara, amb la Lua, és tornar-hi des d’un aprenentatge ja fet i importantíssim a la meva vida: la certesa de què el passat i el futur ja no m’alteren i que puc viure plenament en el present. Gaudint, vivint, sentint, patint, aprenent… només en l’ara i aquí. I a aquest punt no hi hauria arribat sense elles. La Laia i la Lua m’han ensenyat el camí perquè elles, això, viure en el present, ho fan a tothora. El viuen intensament, sense nostàlgia del passat, sense impaciència pel futur. Viuen aquí, viuen ara. I riuen com la que més, i ploren com si els anés la vida quan alguna cosa no rutlla. Tot, sense quedar-se enganxades a cap emoció, com si ja sabessin el que alguns adults hem oblidat: que tot passa.