El meu fill es porta "malament"

18.6.2013

Aquesta frase segur que l’heu escoltat alguna vegada, o l’heu dit vosaltres mateixos. O heu sentit algú que la deia d’algun altre nen o nena “el fill de la Jordina es porta fatal” o “la filla del Ramon és terrible”, i coses per l’estil. Per parlar de tot plegat avui començo amb una reflexió:

Què és portar-se malament? A vegades algú em diu que aquell nen es porta molt malament i jo, al contrari, no veig que faci res mal fet. I a l’inrevés; he vist nens amb comportaments que em feien esgarrifar i els seus progenitors o cuidadors els trobaven d’allò més normals. Per tant, això de portar-se “malament” pot ser molt relatiu. Per algú pot ser que un nen es mogui molt, o corri, o parli fort, o vulgui fer la seva i reivindiqui el que pensa i creu. Per un altre pot ser que un nen trenqui coses, piqui, insulti i molesti als del seu voltant.

Per tant, quan algú ens diu “el meu fill es porta malament” hauríem de saber què fa exactament i veure si allò que ens expliquen és o no, sota el nostre entendre, un “mal” comportament.

Però suposem que ens posem d’acord en què un comportament d’aquest tipus és una cosa similar a un nen picant, molestant a la resta, impertinent, que no té en compte els altres, que insulta, que tracta malament, etc… Aleshores crec que el següent que ens hem de preguntar és per què. Diguem que més que abordar allò que fa, que també, no ens podem quedar només en això, i aleshores reprimir aquell comportament i intentar que canviï. Sinó que cal fer un pas més.

Suposem que jo estic a 39. Vaig al metge i veu que tinc febre però aquesta temperatura alta del meu cos li diu poc, més enllà de què em passa alguna cosa. La febre és la llumeta que s’encén i cal esperar a veure què més treu el meu cos, quin altre símptoma treu cap a l’exterior que ens pugui fer pensar què és el que provoca aquella febre. Si em prenc un antitèrmic la febre baixarà, però no hauré curat allò que me la provocava. Fins i tot hi ha moments en què amagar la febre pot no ser gens bo i el que cal és deixar que faci perquè poguem detectar on és exactament allò que em passa. Quina part del meu cos pateix i que tradueix en febre com a primer símptoma. I en aquest exemple hi ha una diferència molt evident (amb el fet del qual parlo avui ) i és que la febre serveix d’alguna cosa: el cos lluita en contra del virus o el bacteri i per tant, pot ser molt útil.

Doncs bé, diguem que seria una mica això: tenim un nen que es porta “malament” (tot i que no m’agrada gens fer servir aquests adverbis…). Si el reprimim i o bé provocant-li por o bé amb amenaces, etc, tallem allò que feia, és cert que deixarà de fer-ho (almenys durant un temps, encara que només sigui un dia), però no hem arribat a l’arrel. No sabem què és el que el porta a actuar així. Per tant, sota el meu punt de vista, el primer que hem de fer és evidentment intentar que no faci mal a ningú ni tampoc a ell mateix (n’hi ha que quan no poden picar, es piquen), i aleshores, acompanyar aquella expressió que normalment és de ràbia.

Costa. No és gens fàcil acompanyar un nen que ha començat a tenir comportaments així. Com sempre, hem de tenir en compte l’edat. No és el mateix parlar d’un nen de dos anys o d’un de 7. Però és molt possible que tinguem dificultat per acompanyar la ràbia d’un fill tant si té 10 mesos com si té 10 anys. No és fàcil.

La ràbia ens pot remoure i ens pot costar posar amor, empatia i certa distància a aquella situació que s’està desenvolupant davant nostre. Si quan el nostre fill es porta malament ho fa davant d’altra gent encara ens pot resultar més difícil tot plegat, perquè aleshores se’ns hi barreja el què diran i la por a ser jutjats.

Però tornem a l’arrel. Buscar l’arrel de tot plegat és bàsic. Difícil a vegades, sí, i també costós, i requereix molt de nosaltres tot sovint, però és, per mi, imprescindible. Com trobar l’arrel? Indagant i sentint. Si no ho podem fer sols, busquem ajuda professional.

Què ens hem de preguntar?

Des de quan el meu fill es porta així? Què ha passat dins del nostre sistema familiar durant aquest últim temps? Com he estat jo? Com ha estat el pare? Com han estat els germans? Què ens ha preocupat durant aquest temps? Li hem dedicat el temps que ens reclamava? L’hem mirat prou? Sabem acompanyar-lo? Què ens remou quan es porta així? Se’ns desperta a nosaltres la ràbia i voldríem també picar-lo? Ho hem fet? Què ens fa por de tot plegat, el que ens diu la gent, el que pensa la gent? Teníem expectatives bolcades en aquest fill nostre? Quines eren? Com ens agradaria que fos i no ho és? Per què voldríem que fos d’una altra manera? Què ens recorda el nostre fill? A on ens transporta?…

I podria seguir…

Si anem tibant del fil de totes aquestes preguntes, és molt probable que s’encenguin alguns llums d’alarma, algunes alertes que ens diuen “atenció a això que va passar! Atenció a això que sento! Atenció a això que em passa”… i anirem estant, cada vegada, més a prop de l’arrel.

Cap nen es porta malament perquè sí. Els nens que es porten malament no ho poden evitar i sí, s’ho passen molt malament. Potser faran veure que no, potser semblarà que no, però s’ho passen malament.

Moltes vegades, en moltíssimes ocasions, els nens es porten així perquè algú els miri. Quan no et miren fent les coses normals que fan els nens, n’has de fer d’altres que cridin més l’atenció perquè, encara que sigui renyan-te, algú et faci el cas que anheles. Moltes vegades es porten malament perquè estiguem prou presents. Si quan estem amb ells fem dues i tres coses a la vegada, prestant poca atenció a allò que fan o expliquen, potser si trenquen un got aleshores sí que posem tots els sentits a allò que acaba de passar. Potser ha calgut que trenqués el got perquè estiguéssim plenament presents?… No justifico que l’hagi trencat, però els nens busquen atenció i si no la troben d’una manera, la busquen d’una l’altra. N’hi ha que es porten malament perquè no saben gestionar emocions fortes i profundes que senten ja sigui a l’escola, o quan els cuida algú altre, etc. Hi pot haver, de fet, mil motius.

Empatia.

Posem-nos al seu lloc. Imaginem-nos què deu sentir al llarg del dia: a casa, a l’escola, amb qui el cuidi, quan va a dormir, durant la nit… Imaginem què sentiríem nosaltres si estiguéssim en la seva mateixa situació. Fem aquest petit exercici. Imaginem-nos molt més petits, més vulnerables, sent manats per adults bona part del dia si no tot… Posem-nos al lloc del nen que es porta malament i intentem entendre per què ho fa…

Seguir el fil de les respostes que ens vagin sortint a les preguntes que he apuntat més amunt, sentir autèntica empatia pel nostre fill, i veritable voluntat de resoldre allò que no encaixa. És probable que això només sigui l’inici, però que el nostre fill detecti que alguna cosa canvia: estem canviant la nostra mirada. De culpar-lo a tothora, de dir “el nostre fill es porta malament”, etc, a mirar enrere i mirar endins. Dins nostre i dins seu. Intentant encaixar totes les peces, intentant connectar els fils trencats, intentant refer allò que es va desfilagarçar un bon dia i que ja no ha pogut refer-se.

No és fàcil. No és gens fàcil i requereix molt esforç per part nostra. Però per ells tampoc és gens fàcil. Ser un nen que es porta “malament” és molt esgotador, de veritat. I desgasta, i fa mal, i fereix, i fa entristir, i fa baixar l’autoestima… Si el nostre fill es porta malament el primer que hem de fer és pensar que el nostre fill pateix. Des d’aquí, des d’aquest inici, potser ens serà més fàcil entendre que és important i urgent que ens arramanguem i ens posem mans a l’obra. Encara que fer-ho ens fereixi també una mica a nosaltres, perquè a vegades fer revisió és dur, indagar, buscar i entendre a vegades fa mal. Però és necessari. Ells ho necessiten i nosaltres, de ben segur, també.