El mar

El mar a mi em fa por, no m’ha agradat mai gaire, ni tan sols quan era petita. Una mica sí, perquè fa gràcia, sobretot quan comença l’estiu, però de seguida me’n passen les ganes. M’agrada veure’l, m’agrada anar-hi, però amb uns quants cops l’any (no gaires) ja en tinc prou. Amb el meu company sempre diem que nosaltres som més de terra endins, de socarral, i sobretot, de muntanya. M’hi sento molt més segura, més arrelada, més tranquil·la.

Potser és perquè el mar el veig massa imprevisible i per mi és absolutament desconegut, un medi que no controlo gens i que, per tant, prefereixo no endinsar-m’hi gaire. Potser és perquè un dia, quan era petita i em banyava a Tossa de Mar, fent tombarelles i verticals a la voreta de la platja, un patinet em va passar per damunt, i quan vaig intentar sortir espantada de l’aigua i tornar a respirar, tenia aquella cosa de plàstic a sobre que no em deixava treure el cap. Per sort, l’alemany que havia de pedalar-hi ho va veure i va estirar el braç per treure-me’n, tota plorosa i mig ofegada. Suposo que aquell ensurt, la sensació de no poder respirar i estar envoltada d’aigua, ha tingut alguna cosa a veure en la meva por al mar.

Sigui com sigui, no he pogut evitar quedar impressionada amb tot el que està passant al Japó. Avui fa una setmana que va començar tot plegat. La Laia em mirava amb cara de “què passa?” i li vaig dir que “el mar s’havia enfadat molt”. Em va sortir així, sense pensar-ho. Vaig trobar que explicar-li que a la terra hi ha plaques tectòniques i tota la pesca era una mica excessiu i vaig tirar per l’explicació “fàcil”.

I ara penso que potser sí, que potser el mar està enfadat; el mar i la terra. Ho entenc, no és pas que no cregui que els falten motius… al contrari, crec que potser fins i tot esperen massa a fer el cop de puny damunt la taula. Però ara que l’han fet, i de quina manera, tinc una mica de por, em sembla. Perquè tinc la sensació que el mar i la terra, quan s’enfaden, no s’hi posen per poc, i qui sap si l’enrabiada, els costa de passar… Allò que semblava terrible (el terratrèmol i el tsunami), potser ha quedat curt amb tot el que pot passar amb les centrals nuclears del Japó (i de tot arreu, vaja). M’enganxo a les notícies de la televisió, als diaris, a internet, per seguir tant com puc els esdeveniments… Suposo que sóc periodista i no ho puc evitar. Cada vegada hi ha alguna cosa pitjor, alguna notícia encara més dolenta. Després de llegir, de veure, de sentir, noto una pena enorme que s’eixample al meu pit per tota la gent que està patint aquesta tragèdia. Abans ja em passava, però ara que sóc mare, això ha augmentat d’intensitat i sento molta més empatia, moltíssima més.

Llavors penso en la meva filla, en els nens que hi ha, en els nens que arriben i en els que han de venir, i m’adono, una vegada més, que hem de viure el moment present tenint la certesa que és l’únic que tenim. Semblo una pesada repetint aquesta idea, però és que des que tinc a la Laia, ho veig més clar que mai (i sense llegir cap llibre d’autoajuda!). Ho veig clar i alhora veig que és tan difícil… Quan acaben de néixer ja tenim ganes que facin coses, quan comencen a fer-les, volem que gategin, quan finalment ho fan, ja ens frisem perquè caminin; quan caminen, volem que corrin, i quan ho fan, els renyem perquè s’escapen massa ràpid! Quan mamen volem que mengin, quan mengen, enyorem que no mamin. Quan els tenim tot el dia a sobre desitgem que siguin més independents i quan finalment ho són, ens sap greu que no ens vinguin més a sobre. I així un llarg etcètera que no s’acaba mai, de moments que no gaudim criant, o si més no, que no gaudim PLENAMENT, perquè ens pensem que n’hi haurà tants d’altres… Sobretot, perquè no som conscients que potser un dia, aquests moments s’acabaran, així, de sobte. Com els ha passat a tants japonesos, escombrats d’un cop de mar, de mar enfadat.