El grip

16.1.2014

Estic començant a veure la llum a una grip que m’ha tingut els últims 6 dies absolutament fora de joc. Feia molts anys que no em trobava tan malament. De fet, juraria que no havia tingut una grip així de forta, amb febre tan alta i tan malestar des de l’adolescència! I no recordava què era, francament, trobar-se tant malament… Estar així i alhora, tenir una panxa amb un bebè a dins gairebé en la recta final d’embaràs no ha estat fàcil i he hagut de trobar els meus propis recursos per controlar la ment i no posar-me histèrica maleïnt la grip, la febre i el mal d’ossos.

El primer que vaig fer va ser no sortir del llit. N’era incapaç. I allunyar telèfons, mòbil, xats, i tot el que m’apropés al món exterior. Necessitava anar cap endins perquè no podia fer altra cosa. M’he passat dies estirada i gairebé dormint a tothora, mentre a poc a poc, tot anava remetent, tot anava passant i fent el seu curs. Mentrestant, m’he comunicat durant hores i hores amb la Lua. Amb els seus moviments, explicant-li què estava passant, enviant-li tot el meu amor, dient-li que no es preocupés, que en el fons, tot estava bé… I tot i que a estones era difícil perquè em trobava fatal, intentava anar enrere. Més enllà de mi, del meu malestar, del meu cos, de la grip, més enllà de la Míriam Tirado, i intentava situar-me en un altre pla i adonar-me que sí, que en el fons tot estava bé. Connectar-me amb allò que sé; que sóc més que un cos, que sóc més que un moment puntual de cos malalt, que sóc més que el meu nom i el meu físic… i retrobar-me en aquell racó sagrat on tot és en Pau. I des d’allà, agafava forces. I des d’allà li transmetia seguretat a la Lua, que també sap tot això que jo sé, n’estic segura, i ho sap molt millor que jo.

I ara, que ja vaig sortint del pou m’adono que res és perquè sí. Després de 2 mesos pràcticament cuidant la Laia sense gairebé descans perquè ella també ha passat per tos, mocs, grip, etc… possiblement jo necessitava això que m’ha passat: alguna cosa que m’obligués parar i recuperar-me del tot. Dormir sense parar.

Deixar-me cuidar. Deixar que algú altre s’ocupés d’absolutament tot: de la Laia, de la casa, del menjar… de tot. I desconnectar, i anar-me’n en algun altre lloc. Un lloc molt íntim on només podíem anar la Lua i jo. I comunicar-nos com ho hem fet aquests dies. Vincular-nos, si es podia, encara més. Travessar la malaltia per abraçar més benestar, més salut, més Pau, i sortir-ne, esclar, reforçada. Encara no em sento amb gaires forces, és cert, però arribaran.

Res és perquè sí. Aquest temps, aquests gairebé dos mesos intensíssims que hem viscuts plens d’alts i baixos han tingut el seu sentit més profund i crec que era necessari passar per tot el que hem passat. No ha estat una mala ratxa. Com sempre, tot depèn dels ulls que ho mirin, però per mi no ho ha estat. Perquè en aquest temps la Laia ha crescut i s’ha vinculat a la seva germana d’una manera que m’emociona. Durant aquest temps la Laia s’ha desenfadat de mi, d’estar embarassada i realment hem entrat en comunió, finalment. La seva grip, les hores de pell amb pell amb mi, amb el seu pare, tot el que l’hem cuidat l’ha anat omplint, omplint, omplint… i ara la torno a veure feliç, contenta, segura, gran. Ens hem retrobat i això ja fa que tot hagi valgut la pena.

I la meva grip ha servit per anar encara més cap endins, per deixar-me cuidar, per parar, per dormir, per travessar el dolor, per veure que passa, per adonar-me que la Laia és generosa i m’ha deixat fer tot el llit que he necessitat, per deixar-me estimar per ella que m’ha demostrat a cada minut fins a quin punt ho fa. Ha servit per aïllar-me i veure que sempre, sempre, sempre, la roda pot esperar. Però el teu cos no. I que respectar-me a mi mateixa és imprescindible i necessari i que això és una cosa que vull transmetre a les meves filles; la importància d’escoltar-se i de respectar el que els demana el cos. Per refer-se de la malaltia o pel que sigui. Parar per conèixe’t una mica més, per estimar-te una mica més: coses que tot sovint els adults no ens permetem per por que aquella roda no ens esperi, per por de perdre alguna cosa… Quan de fet, l’únic que perdem no escoltant-nos i no respectant-nos és a nosaltres mateixos. Cada dia una miqueta…

Una abraçada a tots els que encara teniu la grip. Que no sigui en va.