El dolor dels altres

6.3.2012

Quan penso en el meu part, fa dies que em vénen al cap aquells moments que no vaig viure; no meus, sinó dels que estaven preocupats per mi. Fa dies que m’imagino cada història que no vaig compartir perquè estava dins el quiròfan o dins l’hospital, i intento posar-me a la seva pell; dels que n’eren fora i veien que passaven hores i hores i ningú els trucava per dir: “ha anat tot bé”.

I em sap greu. Em sap greu saber que s’ho van passar malament, que van patir molt, i em sap greu no haver-ne notat la intensitat fins ara. Suposo que per això arriba aquest post, perquè en el meu part i en el naixement de la Laia, van passar moltes altres coses encara que en aquell precís moment, passessin a segon terme.

Em sap greu, papa, aquells dies en què jo estava en treball de prepart i no tenia gens de ganes de parlar per telèfon amb vosaltres, ni que em vinguéssiu a veure. Necessitava foscor, calma i no desanimar-me del tot amb aquelles contraccions que no s’aturaven però que tampoc acabaven de ser ni rítmiques ni efectives. Em sap greu que patíssiu. Em sap greu no haver-te pogut dir contenta: “vine, la Laia ja és aquí”, simplement perquè no podia amb la meva ànima, estava tan esgotada i feta pols, que volia recuperar-me perquè no em veiessis tan destrossada. Em sap greu.

Em sap greu, avis, que aquelles nits us costés dormir, perquè encara que no m’ho hagueu dit mai, sé que vau patir com el que més. Sento que n’estiguéssiu tan pendents i que anéssiu veient com aquell part no hi havia manera que arranqués, que us preocupéssiu, i tinguéssiu aquell nus a la boca de l’estómac que no et deixa respirar tranquil. Tan de bo hagués estat tot més curt i més fàcil.

Em sap greu mama, les hores inacabables que vas passar sense saber com acabaria el meu part. Em sap greu fer-te ballar el cap de “ara necessito estar sola” o “sisplau, vine, necessito plorar amb tu”… Em sap greu que em veiessis tan trista a estones, cada vegada que em deien “no dilates”. Em sap greu haver-te fet patir, preocupar i sobretot, em saben molt greu aquelles més de 13 hores que vas passar sense saber res de nosaltres; sense saber si jo estava bé, si la Laia estava bé… Sé que vas ser feliç quan ell et va trucar i et va dir: “ja està, la Laia ja és aquí, ha nascut per cesària”, però també sé que vas patir horrors d’imaginar-me sola a reanimació, sense la meva nena i el meu company. Sé que aquells minuts se’t van fer tan interminables com a mi i t’agraeixo els fils que vas moure perquè em pugessin a l’habitació una hora escassa després d’haver-me separat de la Laia. No t’ho podré agrair mai prou.

I finalment, em sap molt greu que tu, el meu company de l’ànima, patissis com vas patir aquell dia. Que em veiessis tan esgotada, que sentissis els meus crits trencadors que em sortien de l’ànima i que, d’alguna manera, volien ser també un “no puc més”. Em sap greu haver-me desanimat a estones i sobretot, lamento que t’allunyessin de mi cada vegada que passava una cosa molt important; quan em posaven la peridural i tu sabien com n’era de perillosa perquè en coneixies tots els riscos. Em sap greu que l’anestessista et tractés amb despreci fen-te marxar d’aquella sala. Encara tinc la teva cara gravada quan et van fer sortir. Sé que va ser dur i difícil esperar-te fora, com sé que vas patir horrors quan se me’n van endur a quiròfan i et vas haver d’esperar, sense poder veure la teva filla néixer, ni saber com estava jo, ni poder-me agafar la mà,… Em sap greu que et quedessis sol en una sala freda en aquell moment, que volíem que fos el més bonic de la nostra vida.

I sobretot em sap greu no haver-te dit mai que em sabia tan greu, que la teva pena era també la meva. Suposo que encara havia de pair moltes coses del meu part abans de poder-me fixar en el que havíeu patit, també vosaltres. Fixar-me en el vostre, de dolor. Em sap molt greu. T’estimo.