El dia que em vaig enfonsar

30.10.2014

Crec que devien ser cap a les sis del matí. Jo havia estat a neonats donant el pit a la Lua fins que la vaig deixar profundament adormideta al seu llit.

Vaig tornar a la meva habitació, just al costat, a estirar-me i en entrar, la meva mare em va preguntar si ja dormia “Això és una merda”, vaig dir, i diria que em van caure llàgrimes. Ella es va aixecar per abraçar-me però li vaig dir que no, bruscament i amb l’excusa de què volia dormir.

Però no era per això que no volia que m’abracés, sinó perquè si ho feia, tenia la sensació que no podria seguir sent forta i em desmuntaria. Em vaig estirar al llit i em vaig adormir a l’instant. Al cap d’uns deu minuts vaig començar a botar damunt del llit amb unes tremolors brutals. “Tinc molt fred”, li vaig dir a ma mare i em va començar a posar de tot per damunt; una manta, una jaqueta, em fregava perquè em passés… Va durar una estona i no ens vam espantar, ni ella ni jo. Sabíem que era una barreja de puja de llet i esgotament profund.

Quan em vaig despertar em feien molt mal els pits. Vaig tornar immediatament amb la Lua i aleshores em vaig atrevir a mirar-me’ls. Sabia el que hi veuria però no volia veure-ho. Unes clivelles de les de manual amb sang incorporada decoraven els mugrons.

Vaig tancar els ulls mentre em deia “El que em faltava”. Jo, que estava a punt d’acabar el curs d’assessora de lactància, que havia estat els últims mesos aprenent i estudiant sobre aquest tema, que ja tenia una altra filla a qui havia alletat 3 anys i mig, em trobava amb unes clivelles com una catedral.

Era lògic: amb el dolor que em feia la panxa en aquelles cadires infernals de neonats, no podia donar el pit en condicions i amb el disgust que portava a sobre des de l’ingrés, no tenia forces ni per fixar-me en la postura. I quan acabes de parir, si no et fixes bé en les normes bàsiques per alletar: que obri bé la boca, que els eixos de la boca i el pit, i del cos del bebè s’adiguin, etc, tens clivelles assegurades. I així va ser.

Quan va arribar el meu marit les hi vaig ensenyar i em vaig posar a plorar. Em feia mal tot i sentia que, ara sí, ja no podia més.

La pediatra ens acabava de dir que els 7 dies no ens els treia ningú malgrat que la Lua no havia fet cap símptoma i que les últimes analítiques havien millorat molt. Havíem de fer-nos a la idea que ens quedaríem els 7 dies i les seves respectives nits en aquells metres quadrats.

“Això és una merda”, només podia dir. “Com ho farem amb la Laia tants dies? Es mor de ganes d’estar amb la Lua… i a mi em donaran l’alta demà… com ho faré?” i plorava, i plorava… Abaixava el cap i parlava fluixet, encara no hi havia prou confiança amb les altres mares com perquè no m’importés que veiessin com estava realment. D’aquell dia en recordo plorar tota l’estona, no com una magdalena, sinó amb els ulls plorosos tot el sant dia. En recordo la visita de la llevadora Inma Marcos i com em va ajudar a animar-me amb el tema clivelles. Va veure on m’asseia i vam fer una postura adequada per alletar en aquelles condicions i, tal com m’havia dit, en 24 hores els pits s’havien curat.

Però el plor per les clivelles era la punta de l’iceberg. A mesura que anaven passant les hores m’anava enfadant més. El mal humor s’anava apoderant de mi i ja no sentia només tristesa, sinó que la sensació d’injustícia es va anar fent més forta.

Ras i curt, em vaig emprenyar moltíssim amb la vida. Diguem que podia entendre el fet de no haver tingut el part que desitjava i m’hi havia resignat, però que quan ja era completament feliç, quan estava instal.lada en la llum de tenir la Lua els braços, me la ingressessin separant-nos a tota la família, això sí que no. Aquest revés, aquesta patacada monumental quan estava tocant el cel m’havia deixat tan estabornida, que ara, que començava a sortir del xoc, sentia que m’havien fet la pitjor mala passada del món.

Els que em llegiu i us han passat coses infinitament més terribles potser penseu que sóc exagerada. Sé perfectament que hi ha coses més terribles i desitjo no haver-les de viure. Però en aquell moment, quan estàs immersa en coses així, la resta t’importa poquíssim. Que hi hagi coses pitjors, en aquell moment, per mi no tenia cabuda. Jo intentava lidiar amb el meu present i els sentiments que em generava i us prometo que poques vegades m’he sentit tan profundament enfadada. Potser per això tampoc tolerava que ningú em toqués, ningú a part de la Laia. Quan algú em volia abraçar jo me n’apartava: estava elèctrica. Tenia més ganes de picar un sac de boxa que de rebre res.

Sé perfectament que la vida no es regeix en termes de justícia i sempre que he sentit algú dient “és que la vida és tan injusta….” he pensat que ho deia per poder dir alguna cosa, per poder treure la decepció o la ràbia. En aquesta ocasió que em tocava viure, em sentia exactament com aquests de qui parlava: sentia que la vida s’havia portat fatal amb mi, que no havia estat gens justa, que nosaltres no ens mereixíem tenir una primera setmana de vida de la Lua d’aquella manera i si m’hagués trobat la “Vida” en forma humana em sembla que li hagués clavat una bufetada.

Ara, amb el temps, em sorprèn haver sentit tot allò perquè sé que no tenia cap sentit. Però en aquell moment m’era igual, estava profundament enfadada i això, barrejat amb la pena infinita que sentia, em va enfonsar. El recordo com un dels pitjors dies de la meva vida. Vaig plorar-lo sencer i només al vespre, cap a les 7 que va venir la Laia a veure’m, vaig intentar-me dibuixar un somriure a la cara.

Vaig entrar a l’habitació (la Lua era amb el seu pare) i la vaig trobar damunt del meu llit. M’hi vaig estirar i ens vam estar abraçades una bona estona. Ella em deia “que bé estar juntes així”, i jo no podia parar de repetir-li “t’estimo, Laia, t’estimo, t’estimo” mentre li feia petons i em rodolaven llàgrimes avall, altre cop. Ella, que es moria de ganes d’estar amb la seva germana, només la veia uns minuts a les 13h a través d’un vidre d’on en feien córrer la cortina. I des del vidre li deia coses, i des del vidre la Lua se la mirava, i jo, si la Lua era a coll del seu pare, m’amagava una mica més enllà i em posava a plorar. Aquella imatge, la del vidre i tots quatre separats em trencava l’ànima.

I a poc a poc, amb cada esdeveniment que passava d’aquell dia, amb cada bebè de neonats que veia quan aixecava la vista, amb cada cop que pensava “això no pot estar passant”, m’anava enfonsant una mica més i anava entrant en una pena profunda que semblava que no tingués fi.

Anava sortint del xoc per entrar en un lloc pitjor; començava a sentir, començava a despertar del malson per instal.lar-m’hi durant uns dies més i començava ja a sentir-ho tot amb una intensitat que enfonsava. Com quan, de petit a la piscina, et feien allò de posar el cap a l’aigua i no deixar-te’n sortir, allò que no fa cap gràcia.

Recordo haver enviat aquest missatge a algú: “Això és horrible. No ho podré suportar”.

Continuarà…