El dia de la marmota

4.2.2013

Dissabte era el Dia de la Marmota… i quan vaig veure la notícia per la televisió vaig pensar que em sentia com en Bill Murray a la pel·lícula que porta el mateix nom. Perquè des de dilluns passat que a casa meva gairebé tots els dies han estat iguals. La Laia amb grip, un grip llarg, que sembla que no tingui fi: febre molt alta durant bastants dies (39,5-40 en alguns moments, sobretot vespre i nit), mocs (no gaires) i tos (molta). I nosaltres doncs ja sabeu: posa el termòmetre, dóna antitèrmics, fes moooolts mimos, dorm poc o menys, i en definitiva, cuida.

És la primera vegada que he vist la Laia tan malaltona. En els seus 3 anys i mig no n’ha estat gaire, i sempre durava més aviat poc. Aquesta vegada està sent molt llarg i encara no està, ni de bon tros, recuperada. Avui, sisè dia de grip, encara ha tingut febre, encara té molta tos i francament, no sabria dir quin dia es trobarà al 100 per cent. I… com sempre que està malalta passen les mateixes coses: admiro com ho porta.

Admiro la seva capacitat de viure només el present i no pensar en res més que en l’ara i l’aquí. Admiro que malgrat trobar-se fatal, estar a 39,5 i fer-li mal segurament tot el cos, no es queixi gens, i intenti riure, jugar i estar contenta…

I sé que això ho fan pràcticament tots els nens del món, això, i em meravella. Perquè a mi em costa molt estar malalta: no en sé, no m’agrada gens estar-ne. M’emprenyo  i sempre penso en tot allò que hauria pogut fer si no hagués emmalaltit. I sí, em queixo. I aleshores, quan la veig penso… “per què no n’aprenc? La malaltia fa el seu curs igualment i gairebé segur que passa millor encaixant-la de la manera que ho fa ella…”. Perquè d’ella sempre aprenc… també en setmanes dures com la que aquest diumenge s’ha acabat…

Perquè també he pogut valorar que això que té, només és un grip, i sé que passarà. L’altre dia a la tarda, que la vaig tenir enfebrada a la falda mig dormint durant tres hores, pensava en tots els pares i mares de nens que tenen malalties cròniques, o malalties greus. Que els acompanyen amb cos i ànima, que aparquen les “seves” vides per lluitar perquè la dels seus fills tiri endavant. Que ho deixen tot, que no dormen, que només tenen una sola cosa al cap: que el seu fill es recuperi, o que pugui viure sense dolor…

Perquè en algun moment d’aquests dies he patit, sí, i alhora he pensat “quina sort, que és només un grip…” perquè no em vull ni imaginar el dolor terrible, punyent i infinit que deuen viure tantes famílies quan hi ha un fill malalt de veritat a casa.

Dels dies, de les setmanes de la marmota també se n’aprenen moltes coses… A vincular-nos més, a mimar-nos més, a tenir més paciència, a acceptar més el moment, a valorar el que tenim, a donar gràcies, i a ser també… malgrat la malaltia… feliços.

PD: Aquesta foto és el que veia mentre tenia la Laia dormint, enfebrada, damunt meu…