El compromís

10.4.2012

La ma(pa)ternitat és molt més que tenir un fill. Per mi, significa un aprenentatge, sens dubte, però sobretot, un compromís amb el nen/a que ha vingut a nosaltres o que hem anat a buscar, amb nosaltres mateixos i un compromís inevitable amb la vida.

Si algun dia una mare embarassada em demanés un consell de cara a criar el seu fill tinc clar el que li diria: intenta ser feliç i si pots, siga’n. Perquè si la mare és feliç gairebé segur que el fill també ho serà. És tan simple i tan bàsic aquest consell que pot semblar fins i tot absurd o irreal. Però us asseguro que jo ho he vist mil vegades; els bebès, si les mares no estem bé, tampoc poden estar-ne. Perquè vibren amb nosaltres, perquè gairebé som la mateixa cosa, perquè ens beuen, ens mengen i ens estimen fins a tal punt, que veure’ns trontollar, fa que també ells perdin l’equilibri. Us he parlat moltes vegades de la fusió emocional; doncs bé, és això. Mare i bebè fusionats, vibrant en la mateixa ona…

És possible que ara, que llegeixes això, et sentis culpable per si en algun moment no has estat feliç o no has estat bé, o t’has sentit perduda, desgraciada, trista o dolguda. És normal. És impossible estar sempre pletòrica, i tampoc cal. La diferència és la consciència. Saber què passa. Saber si es tracta d’una tristesa, infelicitat, o dolor puntual… o més aviat profund i arrelat a nosaltres. Fins i tot és possible que ara m’estiguis llegint i pensant: “d’acord, no sóc feliç la major part del temps… i ara, com carai m’ho he de fer per ser-ne? Ja en seria, si pogués!” i tens tota la raó. Entenc que sentir-te malament no és precisament el que vols i menys, amb un fill en braços. Però és justament per això que he escrit el paràgraf del principi, perquè hi ha una part de responsabilitat dels adults, perquè ens pertoca a nosaltres agafar les regnes per aconseguir desxifrar o desencallar allò que no encaixa en nosaltres.

Quan ningú depèn de mi, és la meva elecció decidir si vull o no fer alguna cosa per canviar el rumb de la meva vida. Puc decidir que no tinc forces o que no tinc ganes de submergir-me en la meva història i treure l’entrellat d’una infelicitat instal·lada des de qui sap quan. Puc fer veure que no tinc la clau per canviar les coses, que tot és culpa dels altres o que simplement, em fa massa mandra o massa por. És lícit. És la meva vida i puc fer-ne el que vulgui. Però si decideixo tenir un fill, si el duc a la panxa o si l’estic criant i sento que alguna cosa no va alhora, ja no puc fer el que em doni la gana. He agafat un compromís encara que potser ni tan sols ho sabia mentre el firmava, però ara ja és inevitable: tinc la responsabilitat de fer-hi alguna cosa. D’indagar, de plorar, de buscar qui pot ajudar-me. No puc permetre’m estar malament, rebolcar-me pels segles dels segles en la meva tristesa i ofegar-me; perquè això té una conseqüència directa sobre el meu fill i ell, ho sento, no en té cap culpa. Ell s’ho mereix tot i per descomptat, també es mereix una mare contenta, serena i feliç.

“No és tan fàcil” potser pensa algú… I jo no he dit que ho fos. Al contrari; es tracta d’arremangar-se i picar pedra sense saber quan començarem a allunyar allò que ens angoixa, allò que no ens deixa acabar de gaudir de la maternitat i, evidentment, de la vida. Endinsar-nos en els camins de l’amor i sobretot de l’absència d’aquest en les nostres vides és dolorós i poderós. Pot ser que tinguem por de caure. Però no passa res… Busquem ajuda; potser sols no podrem travessar-ho però segurament sí que podrem quan algú ens doni la mà per anar caminant cap a la part més fosca. Val la pena.

A l’altra banda del túnel hi ha llum i ens hi espera un bebè o un nen petit ansiós de mare contenta, de mare tranquil·la, de mare que acompanya, de mare empàtica i adulta, responsable i capaç de sostenir-lo. És la nostra responsabilitat, el nostre deure i aquest, ho sento, és millor no defugir-lo. Si ho fem, si ignorem l’importantíssim que és que estiguem bé nosaltres, tard o d’hora ens passarà factura. I al cap dels anys, mirarem enrere i què veurem? Una mare infeliç i un bebè/nen petit plorant com dient: “mama, fes alguna cosa! Et necessito!”. I això és molt pitjor que travessar cap túnel, per més fosc i llarg que sigui.