El cicle: la importància de conèixer-te

Vaig començar la meva adolescència amb regles doloroses i així vaig seguir, que a dies havia d’estirar-me al llit i plorava de dolor. No era molt amiga de la meva menstruació, del meu cicle. Però vaig créixer i un dia em vaig adonar que em coneixia poc i que això, no podia ser.

No podia ser que conegués més a altres que a mi mateixa o sigui que em vaig capbussar en mi. Així, en pilotes i fins al fons. I vaig estar capbussada en la meva història, les meves arrels, els meus perquès i el meu cos, uns anys.

Vaig sortir i era una altra. Més o menys igual que la d’abans però en realitat, una altra. I, oh sorpresa, les regles van començar a deixar de fer tant mal i a mesos, no en feien gens. Em vaig donar permís per a estimar-me, per acceptar-me, per estar a gust en el meu cos i tot va començar a canviar. Un dia vaig ser mare i, oh sorpresa, les regles no van fer mal mai més.

Anys abans havia començat a llegir molt sobre la menstruació, el cicle, l’energia femenina… vaig pensar que era bàsic fer-me amiga de la meva cicle si volia conèixer-me més i millor. I vaig descobrir coses meravelloses com, per exemple, que abans de la regla sempre em pensava les mateixes coses. Com, per exemple, que després d’ella em sentia en expansió. Com, per exemple, que els posts més bonics que he escrit mai els he escrit menstruant…

I sabeu per què m’ha servit més conèixer com sóc en cada fase del meu cicle? Doncs per no prendre’m gaire seriosament! Sí, sembla un contrasentit però no ho és. Abans de la regla em venien les meves pròpies paranoies, sempre les mateixes: el que faig no serveix de res, millor ho deixo, quina ximpleria acabo d’escriure, no ho llegirà ningú, sóc lletja, a qui pot interessar el que dic o faig…? Abans, quan em prenia seriosament, aquests dies eren un drama total. Com no ser-ho?

Però me’n vaig adonar. Em vaig adonar que era una fase en mi, però que en realitat, no era jo. I vaig deixar de prendre’m seriosament aquests dies. Vaig deixar de prendre decisions importants aquests dies, que no estic per aquestes coses. Però tampoc em prenc molt seriosament els dies abans de l’ovulació en què em sento com si hagués de menjar-me el món, quan tinc més energia que 10 persones juntes. No em prenc seriosament quan em dic “és que ho peto”, perquè entre poc i massa. Perquè em vaig adonar que també era una fase en mi però que, en realitat, tampoc era jo.

Perquè jo era el resultat de les meves 4 fases del cicle… les que et porten amunt, les que et porten avall sense parar, les que et demanen cova i tranquil·litat, i les que et demanen sexe sense parar. Era tot i era més.

I quan estàs maternant i et vénen aquestes baixades de Déu n’hi do, és molt útil saber en quina fase del teu cicle estàs, per veure si té relació i per tant, poder dir “ah, no m’enxamparàs, no picaré”, i deixar de prendre’t seriosament. Quan ve l’ombra, adonar-te si l’ombra està empesa perl teu cicle perquè si és així, podràs transitar-la molt millor, sense abraçar-la massa, sense prendre-la massa seriosament… i deixaràs de fustigarte i dir-te aquell munt de coses que et dius a tu mateixa però que no diries a cap amiga teva.

Capbussa’t en tu. Coneix-te. Disfruta’t. Estima’t. Obre la porta que hi ha en tu i tracta’t bé! Ningú podrà fer-ho per tu.

I tu… sents que et coneixes bé?