El caminador

20.10.2015

Estàvem amb la Lua assegudes en un banc davant d’un CAP fent teta. Va parar un cotxe just davant i en va sortir una dona d’uns 60 anys. Va anar cap a l’altra porta per ajudar a sortir a qui vaig deduir que deuria ser el seu pare. Van treure un caminador del maleter, el bolso, una maleta, les jaquetes i van trigar una bona estona a tenir-ho tot a punt per començar a caminar. Era tot engorrós, complicat, amb el caminador, l’home que amb prou feines es mantenia dret, i la seva filla (o no), intentant ajudar-lo amb les mans plenes de coses que havia de sostenir.

Aleshores em vaig adonar dels paral.lelismes que hi ha entre aquesta etapa, la vellesa, i la infantesa més primerenca. Podria estar asseguda al mateix banc fent teta i veure com d’aquell cotxe en sortien uns pares atabalats, procurant treure la nena de la maxi cosi, traient el cotxet del maleter, intentant sense èxit desmuntar-lo i posar-hi la maxi cosi a sobre, agafant la bossa amb els bolquers, el recanvi de roba, el bolso, la manteta per si fa fred, etc. És una etapa engorrosa. No, els trastos no posen les coses gens fàcils en aquestes etapes en què s’ha de cuidar de persones vulnerables.

Justament per això, perquè són vulnerables, perquè el moment és engorrós i complicat a la vegada, calen grans dosis d’amor i de paciència. Cuidar bé d’algú requereix amor.

No es pot cuidar bé d’algú si no hi ha amor en allò que fas, i no cal tenir un vincle familiar o d’amistat amb la persona que es cuida. Hi ha mestres, infermeres, cangurs o persones que tenen cura d’avis malalts que posen amor en cada acte que fan, en cada gest, en cada mirada, en cada paraula que els dediquen.

Quines coses té la vida, oi? Neixem i necessitem ser cuidats per algú per a sobreviure, i al cap dels anys, ens anem apagant mentre necessitem també que algú ens cuidi per poder marxar el més dignament possible… Neixem i som cuidats per uns pares que, després, potser haurem de cuidar nosaltres… Suposo que la vida, que és sàvia, ens posa sempre als dos cantons de la balança per poder experimentar el lloc de l’altre, encara que ni en siguem conscients.

Mentre veia aquella filla (o no) preocupada i atabalda, pensava si uns anys enrere era ell qui l’ajudava a sortir del cotxe amb cuetes i genolls pelats amb por que s’entrabanqués amb la vorera… I inevitablement vaig preguntar-me si la Laia i la Lua m’hauran de cuidar quan jo sigui gran i les facultats físiques o mentals comencin a abandonar-me. Em vaig preguntar si els resultarà fàcil acompanyar-me amb amor i paciència una etapa tan engorrosa i complicada. Em vaig preguntar si elles creuen que tinc prou amor i paciència per cuidar-les en aquesta etapa de criança intensiva que té moments tan engorrosos i complicats…

Vaig sentir tendresa per aquell home que caminava a trompicons amb el caminador. I molta tendresa per la cuidadora. Me la vaig imaginar cansada, preocupada, sense temps per ella mateixa, remoguda de veure vell de sobte el seu pare, sense possibilitat de marxar gaire lluny el cap de setmana per si de cas, intentant resituar-se en aquesta nova posició de filla cuidadora i no cuidada. I vaig desitjar que estés acompanyada, que tingui tribu per poder-la ajudar quan ho necessiti, que la recolzi, l’entengui i li doni la mà en els moments baixos. Perquè igual que no es pot criar un fill sense tribu, tampoc es pot cuidar un pare o una mare sense.