Egos

5.5.2011

Els egos són per tot arreu, però amb això de la maternitat i paternitat, a vegades són molt fàcils de veure. Sempre m’ha fascinat com les mares i els pares tenim la tendència de projectar-nos inconscientment en els fills. Si nosaltres no sabem parlar idiomes, de seguida els apuntem a extraescolars d’alemany, italià o xinès mandarí. Si som uns patosos a nivell motriu i no hem sabut mai ni fer gimnàstica ni tampoc ballar, fem els possibles perquè ells no hagin de passar per la mateixa vergonya i amb quatre anys ja els apuntem a ballet, hip-hop o fubol, el que sigui per tal que es moguin i es moguin bé. No com nosaltres.

Però potser aquell fill nostre si pugués parar un moment (a vegades no els deixem fer ni això) i escollir, escolliria quedar-se a casa jugant tranquil·lament, perquè no ho ha pogut fer de tot el dia. Potser l’importa un rave l’alemany, el futbol o el ballet, i quan sent que allò li anirà bé quan sigui gran, pensa “i què vol dir quan sigui gran?”, amb tota la raó. Suposo que en realitat el que ens passa és que en algun lloc profund de nosaltres ens projectem en ells, i volem que els nostres fills siguin tot allò que nosaltres no hem pogut ser. Més intel·ligents, més divertits, més guapos, més encantadors, més brillants, més professionals, més… TOT. I així, si ells ho són, creiem que és en bona part, gràcies a nosaltres, i aleshores és com si nosaltres mateixos ja fóssim més guapos, més intel·ligents, més brillants, més… TOT. I buf… quin descans no ser mediocre.

I aleshores ens trobem al parc, o al pati de l’escola, mares i pares, i comentem la jugada; que si el meu ja feia això fa un any! Que si el meu destaca tant en allò altre! Que si ja l’hem apuntat aquí o allà…! Competim amb els altres pares mentre els nostres fills juguen fent girar pneumàtics aliens a tant d’ego.

Amb la tecnologia i les xarxes socials, els nostres egos encara tenen més projecció i els nens també s’hi enganxen; facebook, twitter, els blogs… fan que sortim a la llum i siguem ALGÚ als ulls dels altres. Que vegin què diem i què pensem, que vegin que bons que som, ens calma una mica la bèstia que duem a dins, aquest EGO que no en té mai prou. L’últim cop que a mi se’m va desfermar sense control aquesta bèstia va ser no fa gaires dies i justament amb el blog; sabia que fent una cosa d’aquestes (que avui en dia té tanta gent), m’exposava a crítiques i més encara, parlant d’aquests temes. N’era conscient i estava preparada per crítiques constructives i per desacords. Però un bon dia algú se’n va enfotre; no directament a mi, sinó que me’n vaig assabentar… Cop de puny a l’ego… Allò que he creat amb tantes hores de dedicació i tant entusiasme era motiu de mofa. El meu ego es va sentir ferit, molt ferit.

Però tot passa per alguna cosa, i quan vaig veure com me’n feia, de mal, vaig pensar que quelcom no rutllava. Ai, aquest EGO que pensava que tenia controlat… Innocent de mi… Gran lliçó, altra vegada. I vaig pensar que d’alguna manera, això és el que sentim quan ens critiquen aquell fill nostre. O quan sentim o sabem que algú se n’ha enrigut. Un dolor intens s’apodera de nosaltres, malgrat sapiguem que aquella mofa no va enlloc i estiguem igual d’orgullosos de la nostra criatura. Però ens dol, perquè si ens critiquen el fill, que és el que més estimem, ens critiquen a nosaltres. Si se’n riuen d’ell, se’n riuen de nosaltres… i això, no ho podem suportar.

Potser el més senzill seria abandonar aquest ego nostre que ens duu tan sofriment i tants mal de caps. Però si m’he passat 34 anys construint-lo, qui és ara el guapo que el desmonta?! I el que és més important… per on carai es comença?