Educació emocional en els fills i en nosaltres

Saber el que es vol. Saber el que volem.

Sembla fàcil i en realitat… ho hauria de ser. Però no. Dimarts passat, en el vídeo “Poder: ¿i si et pren el pèl?” us explicava que els nens saben el que volen i ho demanen, a la seva manera, que sovint no és la que ens agradaria. Però saben el que volen.

Ho saben, però no saben demanar-ho. No saben expressar-se com els agradaria i com voldríem. Però és que a més, senten que volen alguna cosa però sovint, no saben identificar-ho i el que demanen pot no ser el que volen en realitat.

Sembla complicat i potser ho entendrem millor amb un exemple. Nen de 2 anys que, mentre la seva mare està al carrer parlant amb una amiga que s’acaba de trobar comença a demanar teta. Al principi ho fa normal, “teta, mama teta” però a mesura que la seva mare va parlant i fa com que ara no és el moment, comença no a demanar-la sinó a exigir-la. I comença a cridar. “Mama, tetaaaaa!” com si no hi hagués un demà.

És molt probable que aquest nen just ara en aquest precís moment, el fer teta o no, no li sigui una qüestió de vital necessitat. Vaja, gairebé hi posaria la mà al foc. Però vol atenció i com que és petit, encara té poca espera, poca paciència. Ja la tindrà, però ara encara no. La seva mare està parlant amb una amiga i no li està fent cas i… com puc obtenir l’atenció de la mare? Amb la teta.

Amb el pit la mare ha de deixar-ho tot, seure, tocar-me, agafar-me a coll, asseure’m a sobre seu, donar-me la seva llet, el seu cos i la seva ànima sencera. Amb la teta el món de la mare torna a girar entorn meu i jo, que estic en l’etapa egocèntrica, necessito saber que el seu món gira al meu voltant. Em nodreixo i em fa feliç.

Però la mare no volia ara donar teta. Potser no li ve de gust donar el pit al seu fill al mig del carrer ara mateix perquè el que vol és parlar amb la seva amiga. Tranquil·la. Sense escoltar els crits del seu fill a punt de muntar la rebequeria del segle.

Ningú té la culpa de res. El que els passa als 2 és normal:

• El nen s’avorreix, s’avorreix molt mentre escolta la conversa de les dues dones i no té ni la capacitat, ni l’edat, ni l’enteniment per comprendre que ara, per la seva mare, és important que hi sigui, una estoneta, callat i quiet.
• La mare té necessitat de parlar ara, un moment, amb una altra adulta i vol fer-ho sense sentir que està descuidant res, i no vol parar el seu món per seure i donar el pit. És comprensible.

Quin és el problema aquí? 2 necessitats que xoquen, i que la demanda del nen és una demanda desplaçada i per això no s’entenen. Si el nen digués: “mama, entenc que vulguis parlar amb la teva amiga però ara mateix m’avorreixo molt, necessito que em facis cas perquè no tinc edat per ser aquí plantat esperant”, la seva mare segurament ho tindria present i, o donaria alguna joguina al nen perquè es distragués una mica, o quedaria amb la seva amiga en un altre moment i en un altre lloc.

Què són les demandes desplaçades?

És això: No et demano el que necessito de veritat perquè potser ni tan sols ho sé, però et demano una altra cosa que calmi el malestar que sento en no tenir el que necessito d’una manera molt profunda.

No sento que els meus pares em facin cas o que estiguin presents quan estan amb mi i començo a portar-me “malament” fent totes les coses que sé que els treuen de polleguera. O… els trobo molt a faltar l’estona que estic a l’escola i com no sé com expressar-ho i sento molt malestar, quan em recullen començo a demanar la Lluna. O… demano un caramel com si no hi hagués un demà quan en realitat el que em passa és que estic cansat i m’agradaria estar ja a casa ara i no sé com dir-ho.

No se n’adonen. No en són conscients, però molt sovint els nens fan demandes desplaçades.

¿I els adults?

Doncs sí, també, cada dos per tres. Sento que la meva parella no es fa corresponsable del que suposa criar els nostres fills, em sento sola, però en comptes de dir-li que el/la necessito més actiu i present, li salto per qualsevol cosa fent que ell pensi que sóc una exagerada i que demano bestieses. I no hi ha manera d’entendre’ns.  … la meva parella se sent desplaçat des que ha arribat el nen i en comptes de dir-me “et trobo a faltar” s’enfada amb mi perquè no em ve de gust fer l’amor. O… sento que la meva mare no té cura dels meus fills igual que té cura dels dels meus germans i m’enfado amb ella per qualsevol cosa que no té absolutament res a veure.

Quants adults senten malestar però no poden posar-li nom? “És que no sé què em passa, estic fatal, però no sé per què…” L’educació emocional ha estat molt absent, però hem de posar-la en el lloc que li correspon i per a mi és vital.

Què podem fer per revertir aquesta situació?

Cal fer-ho perquè des de les demandes desplaçades no podem comunicar-nos perquè la comunicació es converteix en un diàleg de besucs perquè ningú entén res.

El que rep la demanda no sap a què ve tant d’enrenou per alguna cosa trivial, i el que fa la demanda se sent menyspreat perquè en el fons, aquesta no era la demanda real, però no ho sap.

Es pot revertir quan sapiguem què volem de veritat. Quan sapiguem què sentim, què trobem a faltar, què necessitem de veritat. Parant, tenint-me a compte, escoltant-me profundament sense por a sentir… podré saber què necessito i podré trobar la manera de fer saber, de manera ASSERTIVA la meva demanda.

¿I els nens?

Sé que potser alguns creieu que si això és difícil de fer en adults, imagina’t amb els nens petits que no saben identificar encara molt bé el que senten. Doncs no, jo crec que no és tan difícil i ho dic perquè ho he experimentat.

Com sabrà el que necessita, quina és la demanda REAL? Doncs perquè tu li ho diràs.

En l’exemple del nen que demana teta: “Amor meu el que ara vols no és teta, és que la mare et faci cas perquè t’estàs avorrint”. En el cas d’un nen que interromp constantment als pares que intenten parlar un segon “no cal que facis X per cridar la nostra atenció, ara t’escoltem, sé que vols que et fem cas ara perquè t’estàs avorrint”. “El que et passa es diu gelosia, et fa patir. Em pots dir -Mare cas- quan sentis el que estàs sentint ara, no cal que prenguis la joguina al teu germà petit”.

Per cert: les demandes desplaçades no calmen el malestar, l’augmenten.

Voleu que us expliqui com podeu ensenyar als vostres fills a dir-vos el que vol sense que faci demandes desplaçades? Llegiu aquest post: “MARE, CAS”

Ho hem practicat amb la nostra filla gran i amb la petita ja estem amb aquesta frase, “mama, cas”. Encara no ho diu, però ja posa nom a algunes emocions “tic enfadada, tic trista, tinc por…”. Aquest ja és un primer pas, perquè pugui anar identificant els seus malestars i després, poder demanar el que necessita DE VERITAT .

No és fàcil i hem de posar paraules, estar presents… L’altre dia no se separava de mi ni un segon. De veritat, ni un segon. Jo estava començant a atabalar-me perquè tot es feia molt més lent i tenia pressa. En un moment donat li vaig dir “vaig a l’habitació, no cal que vinguis, queda’t aquí, és només un moment” i va començar a cridar fort i a plorar… jo vaig anar corrents i vaig tornar. Li vaig dir “ja sóc aquí” i ella, indignada em va dir “És que tinc por!!!” com qui diu: “no et demano que no t’allunyis de mi per caprici, és per alguna cosa real, perquè tinc por i que te’n vagis un segon em fa sentir insegura… “.

Per això és tan bo ensenyar-los a identificar les emocions que van sentint, perquè llavors, coses a les que els adults no trobem sentit, de cop i volta el veiem i diem “Aaaaaah… val… ho sento, no ho sabia” .

Penseu en el que fan els vostres fills i feu treball de recerca per detectar demandes desplaçades. Penseu en el que feu i sentiu vosaltres i detecteu demandes desplaçades. Reflexioneu sobre el que sentiu, de veritat. I sobre el que senten, de veritat. I comenceu, si no ho heu fet ja, a posar paraules. Primer a vosaltres mateixos i després als altres.

És alliberador i fa que, a poc a poc, tot comenci a encaixar.