Dos mons, un mateix moment

La Marina estava cansada, molt cansada. Feia dos mesos i mig que havia nascut el Pere, el seu primer fill i fins al moment no havia dormit més de dues hores seguides. Es notava esgotada, sobretot perquè durant molts dies, al vespre, el Pere plorava i plorava i calia passejar-lo amunt i avall a coll més d’una hora per aconseguir consolar-lo i, malgrat ser tan i tan petit, el Pere deixava clar que qui volia que el passegés era la Marina i no el Quim, el seu pare. Ella ho feia de gust, es veia capaç de sostenir el plor del Pere, però alhora, era com si aquella estona passejant-lo sentint-lo plorar i cridar desconsoladament, se li endugués la poca energia que li quedava. Li havien dit de tot; que eren còlics, que potser es quedava amb gana… però alguna cosa li deia a la Marina que el que li passava al Pere és que li costava adaptar-se. Adaptar-se a la nova vida de bebè que li tocava viure.

El Quim va tornar a treballar al cap de quinze dies, el que va durar el permís de paternitat, vaja. Estava content, li agradava ser pare. Els primers dies es va adonar que s’enyorava, que tornava a casa de pressa i corrents, àvid de fill… A poc a poc, però, malgrat que la felicitat i les ganes d’estar amb el seu fill lluny de minvar, augmentaven, la feina el va anar absorbint. Treballava en una empresa que amb el coi de crisi havia hagut de començar a fer acomiadaments i ell formava part de l’equip de recursos humans. Un mal moment per pertànyer a aquest departament perquè li tocava fer coses desagradables, com ara, preparar els papers a companys de feina a qui, si fos per ell, no hagués acomiadat mai de la vida. Treballava més hores que un rellotge i arribava esgotat. A més a més, quan plegava havia d’anar a comprar i tot sovint, passar a fer algun encàrrec que la Marina no havia pogut fer. Li agradava fer el paper que li tocava fer ara però es notava baldat. Amb la sensació de no arribar a tot i de fer-ho tot malament. Necessitava vacances i per les vacances encara faltaven 7 mesos!

“Marina, avui arribaré mitja hora més tard… Tinc una reunió a última hora. Em sap greu. T’estimo”. Era el missatge que la Marina havia rebut al mòbil poc abans de les sis de la tarda. Només llegir-lo li va caure el món a sobre i li va entrar un mal humor que la va fer enrogir. Normalment el Quim arribava a les 20h i ella, mentalment, es preparava per estar sola pràcticament tot el dia fins a aquella hora. Però allargar aquesta estona mitja hora més li suposava un calvari. Avui no havia parlat pràcticament amb cap adult més enllà de la peixatera i la del forn de pa. Havia estat una estona al telèfon amb una amiga que avui l’havia de venir a veure a la tarda i l’havia trucada per dir-li que li havia sortit un imprevist i que no podria anar-hi. Era l’únic pla que tenia: esperar la visita de l’amiga i cuidar el Pere. Al matí s’havia llevat contenta pensant que podria tenir una conversa amb una amiga, que podria presentar-li el seu fill… Però al cap d’unes hores s’havia trobat que no tenia absolutament res a fer més que estar amb el Pere. I tot i que li encantava ser i fer de mare, trobava duríssim passar tantes hores sola al dia. No hi estava acostumada i a més, amb la remoguda hormonal hi havia dies que estava trista i se sentia vulnerable i, no sabia per què, també abandonada.

A les set del vespre d’aquell 17 de gener ja era negre nit i el Pere començava a plorar, com cada dia. I ella, començava a passejar amunt i avall per consolar-lo. A estones es tornava a asseure al sofà i mirava si volia una mica de teta… Després tornar-se a aixecar i passadís amunt, passadís avall… “Tranquil, amor meu… Sóc aquí… Plora si ho necessites” i així anava fent, amb frases de consol i amb tot l’amor de què era capaç de donar-li… Passadís amunt, passadís avall, seure al sofà, mirar de fer pit, tornar-se aixecar i així fins a l’infinit… A les 20h del vespre la Marina no podia més. Estava rebentada, amb l’orella mig eixordada de tant sentir els plors del Pere i finalment va explotar. Es va asseure al sofà i es va posar a plorar… El seu plor es confonia amb el del Pere que era fort i intens… “No puc més, Pere, no puc més… Ho sento… No sé fer-ho millor…T’estimo… No sé com calmar-te…” Van plorar una bona estona més tots dos, amb passejades pel passadís incloses… Però al cap d’un quart d’hora el Pere, finalment, es va calmar. Com si li haguessin passat tots els mals que l’assetjaven, de sobte va parar i va fer un somriure espontani a la Marina…

Al cap de quinze minuts més va arribar el Quim i els va veure els ulls vermells a tots dos. Només entrar per la porta ella li va estirar els braços amb un nen i li va dir “Té, tot teu! Necessito un brake”… Al Quim no li va agradar… No li havia fet ni un petó, ni dit, “hola” i ja tenia el nen en un braç i encara la bossa amb l’ordinador en un altre… “Ostres Marina… Això no pot ser, no et pots ni esperar un moment?” “Porto tot el dia esperan-te… No, no puc esperar més!” “No és culpa meva, he d’anar a treballar… Com a mínim, deixa que em tregui la bossa i la jaqueta! Deixa’m canviar, posar còmode i estaré encantat d’agafar el Pere! Que et penses que no em moria de ganes d’arribar a casa?”

Ella ja no hi era. L’havia deixat amb la paraula a la boca i havia desaparegut a l’habitació. Quan ell hi va entrar la va veure plorant altra vegada: “Perdona. Ho sento…” va dir ella “És que ha plorat una hora i quart sense parar, he estat tot el dia sola, estic esgotada, no he pogut fer migdiada, no puc més i a sobre… et trobo a faltar!” “Em sap greu, Marina… Per mi tampoc és fàcil. Treballo tot el dia fora de casa i tinc el cap a mil històries i a estones em sento culpable per no estar més amb vosaltres… Buf… Tu dius que al Pere li costa adaptar-se… Vols dir que a nosaltres no ens passa el mateix?!” I potser pel que acabava de dir o pel to que va fer servir en dir-ho tots dos van començar a riure… Amb aquella mena de riure nerviós que ajuda a treure tota la tensió d’un dia dels llargs, durs i difícils.