Donem temps als processos

5.11.2012

No sé per què, sempre he tingut una certa tendència a què la gent m’expliqui els seus problemes. Això em passa des de ben petita i ara, de gran, en què no només m’agrada que me’ls expliquin sinó que intento ajudar-los si puc, això ha anat in crescendo. Tan és així que a vegades, sense fer gran cosa, em trobo en els llocs més inversemblants i amb persones que no hagués dit mai, confessant-me el que els passa i els preocupa. Sobretot en temes de criança o dels fills.

L’altre dia em vaig anar a depilar. Va ser tot improvisat i vaig buscar un lloc d’aquells on no has de demanar hora: van ràpid i és barat. La noia que em depilava va començar a parlar-me del pont, de si jo en feia o no,… i a explicar-me que ella no i que era un problema perquè el seu fill de dos anys i mig no tenia llar d’infants el divendres. Per tant, havia de fer malabars logístics per tenir qui cuidar-lo etc. Jo gairebé només deia sí i no, poca cosa més… no he estat mai de les que explica la seva vida a desconeguts… Gairebé sense ni adonar-me’n, em vaig trobar escoltant la seva història i dins d’aquesta hi havia un gran “problema” que a ella la preocupava enormement: el seu fill de tant en tant encara es feia el pipí a sobre. Havien començat a treure al bolquer al començar l’estiu, com tants altres pares de fills de dos anys.

Com si al maig o al juny algú hagués disparat el tret de sortida tot dient:

“A veure, els nens de dos anys, que es posin tots en fila, l’un al costat de l’altre. Quan sentiu el tret, tots amb el bolquer fora i a veure qui va més ràpida controlar esfínters i acaba en la pole position”.

Ella no tenia en compte que estava embarassada i que el nen ho sabia (possible aparició de gelosia), ni tampoc que havia començat l’escola, amb un procés d’adaptació difícil que encara no havia acabat perquè encara plorava gairebé cada dia. Els nens, tot sovint, no fan els processos ni quan els pares volem que els facin ni com volem que els facin. Cada cosa té el seu temps i moltes vegades, els temps dels adults no s’assemblen en res als temps dels bebès o dels nens petits. Aleshores arriba la preocupació. Vaig intentar explicar-li que el que feia el seu fill era absolutament normal. Que què li explicava que ja feia fred! Com si el fet d’arribar la tardor i l’hivern signifiqués que els nens ja no es poden fer pipí a sobre. Vaig intentar calmar-la, dir-li que el procés de control d’esfínters requeria, per part dels pares, molta paciència, que era un procés, que cada nen va al seu ritme… Que entenia que no li agradés rentar tanta roba, però potser és perquè era massa aviat. Que tornessin a posar el bolquer, si ho creien necessari, que no passava res, que no volia dir que el seu fill fos “inferior” als altres o anés endarrerit. Bàsicament: que es calmés. I sobretot, sobretot, que intentés posar-se al lloc del seu fill i que no el renyés quan se li escapava el pipí.

M’escoltava i deia que sí amb el cap. Em mirava com si li parlés algú d’un altre planeta. Potser ningú li havia parlat en aquests termes encara, potser tot el que havia escoltat fins aquell dia eren coses de l’estil: “Encara se’t fa el pipí? Aquest nen et pren el pèl!” Vaig notar que aquelles paraules se li posaven bé però alhora, al cap d’una estona, vaig veure que el que li passava realment era que estava enfadada. Enfadada amb ell perquè no responia a les seves expectatives. Enfadada perquè es feia pipí malgrat ella, feia potser només 5 minuts, li havia proposat de fer-lo sense èxit. Com si el seu fill l’estigués fallant, traïnt. Com si li ho fes expressament, per fer-la enfadar, o per castigar-la per alguna cosa. Tan de bo la depilació hagués durant una mica més, així jo hauria tingut una més de temps per acompanyar-la en la seva preocupació i hauria pogut intentar acostar-la una miqueta més al seu fill…

Això que li passava a ella és més comú del que ens pensem. Persones que veuen els fills com si fossin enemics, com si haguessin vingut aquí només per tocar-nos el que no sona, a espatllar-ho tot o a complicar-ho encara una mica més. Sense posar-nos al seu lloc, sense informar-nos de si allò que fan té un per què… Veure els fills com enemics és terrible. D’una banda perquè no és cert, perquè no ho són. I de l’altra perquè que pensem això els fa mal, molt mal. I si el que pensem els fereix i ells són part nostra i, segurament, el que més estimem… en el fons, ens estem ferint també a nosaltres. I de quina manera!

ESCOLTA I DESCARREGA L’ÀUDIO:

Descarregar