Dona

8.3.2012

Avui, 8 de març és el dia internacional de la dona i potser moltes se’m tiraran al damunt quan llegeixin que a mi, aquest dia, no m’ha fet fins ara ni fred ni calor. Crec que no menteixo quan dic que no vaig tenir consciència real de dona fins ja de ben adulta. Què vull dir amb això de “consciència real”? Doncs que no va ser fins poc abans d’entrar en la maternitat que em vaig sentir realment plena i feliç com a dona, sense necessitat d’amagar-me de res, ni de sentir vergonya o cap mena de sentiment d’inferioritat. Que trist dir això, no? Susposo que sí, perquè vol dir que durant molts anys no em vaig acabar de trobar a gust amb mi mateixa.

Em van sortir els pits molt d’hora, la primera de la classe, i sempre en vaig sentir cert complexe. Em va venir la regla i potser perquè em feia molta vergonya tenir-la i tenia molta por de tacar-me i que els altres ho veiessin, sempre (fins fa dos anys) em va fer mal, tots i cada un dels mesos de la meva vida. A fora, a l’exterior, el que es valora i s’elogia és un món masculinitzat, unes dones el més semblants als homes possible i jo, durant molts anys, vaig seguir aquesta mateixa via; assemblar-m’hi en molts aspectes. Com si això de ser dona i estar-hi a gust cotitzés a la baixa.

Amb els anys i la presa de consciència de tantes coses va arribar també un aproximament amb el meu propi cos. Contactar amb el meu volum, amb la meva alçada, amb el meu contorn, la pell, i cada part, per petita que fos, d’aquest cos de dona que em donava forma. Crec que no va ser fins a l’edat adulta que vaig aprendre a mirar-me de debò i a estimar-me’l. Just quan el meu camí es trobava en aquest precís punt va arribar la maternitat, que em va acabar d’empènyer en el coneixement i la profunditat del que era jo. Em vaig embarassar i de sobte, em vaig sentir més dona que mai. Nous sentiments es van apoderar de mi i crec que des d’aquell moment ja mai més vaig ser la d’abans. La que no acabava de trobar el seu lloc ni tampoc saber qui era.

Va ser un descans finalment sentir-me dona i estar-ne orgullosa. Sentir-me feliç amb la forma i amb el fons, amb tot el que comportava ser-ne. Em vaig alleugerir i vaig descobrir parts de mi que creia que no exisitien. De sobte, l’energia femenina simplement fuïa i això feia que em sentís cada vegada millor envoltada de dones; amigues, mares, àvies, nenes… La frase “Jo tinc més amics que amigues” va desaparèixer de la meva vida i vaig deixar de separar-los i fer-ne tantes distincions. Ara sóc feliç de tenir-ne tantes, de sentir-me tan ben acompanyada amb tantes dones. Ara sóc feliç de saber el poder que tinc amb mi i de no renegar-ne. Només em sap greu haver-me’n adonat tan tard… haver trigat tant a ser feliç sent qui era, haver deixat que el missatge soterrat de “les dones sou menys” calés en mi. No sé si fruit del que veia al llarg de la meva vida o perquè d’alguna manera, tants segles de submissió i maltracte a la dona ens ha acabat deixant empremta, d’aquella que no es veu però que no marxa ni amb cent mil rentades.

Quan, embarassada, vaig saber que gestava una nena vaig ser feliç i vaig pensar que seria tot un repte ensenyar-li que pot fluir amb l’energia femenina i també amb la masculina, que no n’hi ha una superior a l’altra, i que no n’hem de deixar cap de banda. És curiós perquè quan la miro ara, que té dos anys i mig, crec que li serà molt més fàcil que a mi. Perquè veig que ara ja flueix en les dues corrents depenent del moment i de la situació. Perquè la veig molt més dona que jo a la seva edat… com si ja hagués superat un esglaó més i hi hagués algunes coses de les quals ja no caldrà preocupar-se’n… Tan de bo així sigui…