Doblement abandonats

23.3.2012

L’altre dia em vaig quedar absolutament astorada quan vaig llegir la següent notícia: “Més de 70 nens adoptats són abandonats per famílies catalanes en l’última dècada”. Vaig llegir-la sencera i només feien que sorgir-me preguntes… La primera: què pot haver passat perquè uns pares que potser han esperat anys per tenir l’esperat fill, decideixin abandonar-lo. I la següent i no menys important: com podran superar aquests nens dos abandonaments?

En la majoria de casos el conflicte arribava amb l’adolescència (era d’esperar), quan la situació es feia tan tensa que els pares acabaven optant per renunciar a aquest fill que havia estat amb ells durant anys. El dia que vam explicar aquesta notícia per la ràdio hi afegíem un tall de veu que deia alguna cosa així com: “des de l’administració hem de treballar perquè hi hagi més vincle entre pares i fills”. O sigui que instal·lar un bon vincle entre el fill adoptiu i els seus pares era força determinant a l’hora de continuar al costat de l’adolescent malgrat viure, en la majoria de casos, una etapa més que difícil.

Després d’escoltar, explicar i llegir aquesta notícia vaig estar uns quants dies digerint-la. El més fàcil era criticar aquests pares, i reconec que el primer que em sorgia era fer-ho: com podien tornar a abandonar un noi/a que ja havia estat abandonat amb 2 mesos, 7, 1 any o acabat de néixer? Com podien tenir prou estómac? Que no se l’estimaven prou? Però amb les hores, amb el repòs, em venia una altra sensació: la de no poder-me posar a la seva pell pel sol fet que no tenia ni idea de quines situacions s’havien esdevingut perquè uns pares optessin per abandonar un fill. Gairebé estic segura que havia estat una situació extrema, difícil, i una decisió trencadora. O almenys, vull pensar que en aquests 72 casos de nens doblement abandonats havia estat així. Just després em sorgia una altra pregunta: si aquests adolescents haguessin estat fills biològics, també els haurien abandonat?

Són preguntes que jo no puc contestar perquè no en tinc ni idea. He decidit escriure aquest pots malgrat tenir les idees gens clares, malgrat no poder-me posar a la seva pell, malgrat no poder-me imaginar com és una adolescència terrible. Potser les vostres reflexions o comentaris m’ajudaran en aquest sentit… Sigui com sigui tinc clara una cosa: el vincle és la clau. I el vincle és molt més difícil quan el primer vincle, el primerenc amb la mare biològica no ha estat establert, o ha estat rebutjat per aquesta última. No vull dir que sigui impossible, només faltaria! Però és més difícil.

El que sí que em vénen al cap tot sovint són els adolescents o nens que han estat abandonats ja dues vegades. Quant patiment, quant dolor que deuen dur a sobre malgrat potser fins i tot no ser-ne del tot conscients… Quant abandó i quanta solitud…

I després de pensar en ells, en els seus pares, en totes aquestes 72 tragèdies, m’és inevitable no pensar en una altra cosa: podria abandonar jo la meva filla? Hi hauria alguna cosa que pogués fer-me prendre la decisió de fer-la marxar de casa i separar-me’n per sempre? I només d’imaginar-me aquestes coses em vénen ganes de plorar… La miro i penso que passar per una situació així em suposaria morir en vida.