Dividir-se

30.6.2015

Hi ha moments (pocs, per sort), en què em voleu les dues, em necessiteu les dues. Hi ha moments en què no us sembla bé cap altra opció perquè jo pugui arribar a vosaltres: esperar un moment, quedar-vos amb el pare mentre atenc a l’altra…. No us val res, només jo.

I em voleu i necessiteu amb la mateixa força: amb edats diferents, per motius diferents i amb comprensió a diferent nivell de tot el que està passant, però em necessiteu les dues, alhora, i em voleu només per a vosaltres.

Són pocs, per sort, però hi ha moments que no us serveix estirar-nos les tres i que jo doni el pit a la petita i acariciï amb la mà (com si d’una contorsionista es tractés) l’esquena de la gran. No us val, no us serveix. Em voleu a mi sola, sola per a vosaltres, atenent a un sol temps les vostres necessitats. En exclusiva.

I això, a vegades, no pot ser. No puc dividir-me i els cops que passa això que descric, noto que em fa mal el cor. Perquè he d’escollir, prioritzar sabent que el que decideixi doldrà a una de les dues.

Laia, a tu et toca més sovint esperar que a la Lua. T’explico que quan tu eres com ella em tenies en exclusiva i que he d’atendre les seves necessitats. T’ho explico i sé que ho enténs però que ho entenguis no vol dir que t’agradi i quan tu també em necessites et poses a plorar. Quan faig això, prioritzar-la a ella, és perquè sé que ella no pot entendre res més ara mateix; la seva necessitat bàsica és més forta que cap altra cosa. No ho faig perquè et menystingui, perquè no tingui present el que tu també necessites o t’estimi menys. T’ho dic i sé que ho saps, però m’agrada repetir-t’ho també aquí i deixar-ho negre sobre blanc.

Per sort quan aquests moments difícils ocorren hi ha a prop un pare amorós que t’estén els seus braços, o una àvia empàtica que sap què necessites en aquell moment. No, no estàs sola. Però malgrat això, em dol, em dol no poder-hi ser quan a vegades tens aquella necessitat tan forta de mi. De mama.

Lua, a vegades sé que ja estàs cansada i ja et podria posar a dormir però et faig aguantar una miqueta més (no gaire, només una mica), mentre explico el conte a la teva germana i la poso a dormir. Sé que potser necessites que vagi ràpid i ho intento, però també noto (quan ho faig), que pots esperar un moment. Et quedes amb un pare amorós que t’entreté i fa que el teu cansament sigui una mica més suportable mentre m’esperes perquè et doni el pit i et posi a dormir. Quan això passa no és que no tingui present què vols o que estigui desconnectada de les teves necessitats… sinó perquè sé que per la Laia és importantíssim tenir un moment a soles les dues, ella i jo, quan se’n va a dormir. Prou bé que porta això de ja no sé la única nena a casa, com per perdre aquella estoneta íntima amb la mama… Sé que saps que t’estimo i que et tinc present, però vull dir-t’ho també per aquí i deixar-ho negre sobre blanc, perquè mai en tinguis el més petit dubte.

Potser un dia sereu mares i potser, qui sap, tindreu més d’un fill. Això, el gestionar les diferents necessitats de cadascun és (crec) el més difícil. Prioritzar, demanar a un que s’esperi un moment, atendre a l’altre i a vegades acceptar que ploren tots perquè volen el mateix i el que volen, no és possible.

A vosaltres, quan aquests moments s’esdevenen, us toca acceptar que no tot és com una voldria i a mi em toca acceptar que no puc, encara que vulgui, dividir-me en dos.