Divendres…festa!

Estic nerviosa i només és dilluns! Sí… només! Perquè divendres… SORTIM! De nit, evidentment. Després de més de 2 anys, divendres sortiré de nit, a sopar, a fer una copa, a xerrar (sense interrupcions!).

No m’ho puc creure… Durant l’embaràs no tenia ganes de sortir perquè em venia més de gust estar a casa, anar a dormir d’hora, contemplar la panxa, llegir… fer tot de coses dins el meu niuet, com les orugues que fan el seu capoll abans de convertir-se en papallones.

I durant aquest temps de criança de la meva filla tampoc ho he trobat a faltar gens. D’una banda perquè la prioritat número 1 durant molts mesos ha estat DESCANSAR, i de l’altra perquè no m’ha vingut gens de gust separar-me de la meva filla precisament durant les hores (la nit) en què si es despertava, em necessitava més.

Però des de fa un temps que les nits són més fàcils i ella ja gairebé no es desperta. Des de fa un temps he pensat: “i per què no torno a sortir algun dia?”. L’arribada d’aquest sentiment va coincidir amb la proposta d’una de les nenes de fer el nostre primer sopar-marxa de la vida SOLES.

Els pares-homes a casa dormint amb les criatures i nosaltres a ballar. Sembla un pla perfecte! Totes vam dir que sí i, després de fer un calendari i enviar-nos mil correus electrònics per veure quin era el dia que a més de nosaltres ens anava bé, finalment l’hem trobat. Divendres sortim de marxa. Que tremoli Manresa!!!

L’últim dia que ens vam veure ja vaig dir que quedava totalment prohibit anar al sopar amb sostenidors de lactància.

Però hi ha altres coses que crec que també he de fer; per exemple, no estar tot divendres histèrica pensant “que se’n vagi a dormir d’hora, que se’n vagi a dormir d’hora, que dormi, que dormi…” perquè si ho faig, no aconseguiré adormir-la fins les 23h, que ja ens coneixem!

Perquè això sí, vull posar-la a dormir. Encara vol pit i estic encantada de donar-li per anar a dormir. O sigui que després de la teta, sortiré de casa.

Tampoc m’he de preocupar per si es desperta quan no hi sóc. Últimament no ho fa, de despertar-se, i he de confiar en que tot continuarà igual. I és més, si es despertés, què passaria? Doncs que el seu pare la tornaria a adormir. Res més. Confia.

M’he de posar guapa. És obligatori. No per ningú, ni per res, sinó per mi. Per tornar a sentir allò que feia quan encara sortia; sentir-me estupenda abans de creuar la porta de casa. He de treure les coses que últimament s’han colat a la meva bossa com ara joguines, bastonets de pa (per si té gana), un jersei petit (per si té fred), la crema solar, les tovalloletes, i coses per l’estil.

Prohibit sortir de marxa amb aquest arsenal, m’ho autoprohibeixo. Com també em prohibeixo estar pendent de l’hora i del mòbil. Res d’això. Viuré el present. Xerraré pels colzes, riuré, menjaré, faré una copeta d’aquelles que fa temps que no faig, i m’ho passaré bomba. Sí!

I ara que hi penso… merda, he fet ZERO cas d’aquell post que un dia vaig escriure sobre el no fer plans: “PLANS FRUSTRATS”, un post en què dic alguna cosa semblant a “Des d’aleshores, intento no fer gaires plans tot i que sovint, ensopego altra vegada, amb aquella maleïda pedra”.

Però si és just el que acabo de fer: mil plans!!! Merda, merda, merda… i amb la il·lusió que em fa sortir divendres… d’acord. No hi pensaré fins el mateix divendres. No hi pensaré gens. No hi pensaré, no hi pensaré, no hi pensaré… Oh… quines ganes que tinc de sortir amb les amigues divendres! I de què la Laia s’adormi d’hora! I d’anar a sopar, i a prendre una copa, i ganes de moure l’esquelet, de sentir música alta, molt alta… Ai, perdó, no hi pensaré fins divendres, no hi pensaré, no hi pensaré…!