Dilemes

27.2.2011

No us he parlat mai del meu avi Pep. És un home fort, de bosc, de pagès, sense estudis però més llest i savi que molts dels que tenim carrera. És gràcies a ell que m’agrada la muntanya i el bosc, perquè em va ensenyar a estimar-lo. Recordo que abans ell hi anava cada dia, cada dia… i d’alguna manera jo sempre havia pensat que el seu àmbit era més el bosc que no pas al poble, tancat en una casa. Encara és incansable si va a buscar bolets i el seu hort, és com un jardí zen.

Hi ha frases seves que he sentit tota la vida; per exemple, que els xampinyons no són bolets, i que als nens, no se’ls enganya. Tan clara té aquesta última “llei de vida” que amb mi la va aplicar tan i tan estrictament que des que tinc ús de raó que sé qui són els Reis i qui posa els regals a sota la manta que tapa el Tió. No recordo cap any pensant altra cosa que no fos el que era veritat però no en tinc gens de mal record, al contrari. Encara que sembli mentida, ho vivia amb una il·lusió tremenda, malgrat tenir claríssim què estava passant en realitat. Amb el meu germà, a l’avi Pep li va costar una mica més perquè els altres avis eren exactament de l’altra corda i van fer tots els esforços perquè realment es pensés que el Tió cagava regals i que els Reis venien d’Orient i passaven per totes les cases. Ja de gran i parlant amb ell, em va reconèixer que feia anys que ho sabia però tenia por que els regals s’acabessin i es va anar fent el “loco” fins que el tema ja “cantava”.

Cada Nadal m’he preguntat el mateix; què faré jo quan sigui mare? I l’hora ha arribat i aquest any he vist que el que he mamat no puc ignorar-ho encara que ho vulgui. Aquest any, el Tió no l’hem posat a casa fins dos dies abans de Nadal. No he dit en cap moment a la Laia que li donés menjar perquè cagués ben fort… no em surt. Ahir, pel carrer, una dona li va preguntar si passarien els Reis per casa, si s’havia portat bé i la Laia va mirar-la amb cara de no saber de què li estava parlant. I no ho sap perquè no n’hem parlat, dels Reis… No em surt dir-li totes aquestes coses. I reconec que els nens s’ho passen la mar de bé, que n’hi ha que d’adults ho recorden com una de les millors etapes de la infància. Però també conec adults que diuen que es van sentir enganyats, traïts pels seus pares.

I jo no sé què és millor. No en tinc ni idea. Només sé que faig el que em surt i que per més que ho intento, fer una altra cosa no puc. No he dit mai una mentida a la nostra filla, mai, i no em surt fer-ho ara, encara que sàpiga que és una mentinda “bona”, que és perquè s’ho passi bé… És curiós perquè al meu company li passa exactament el mateix. Ell també recorda saber-ho des de molt petit però celebrant-ho sempre amb molta il·lusió “fent veure” que tot allò que deia la gent als nens que passava, era real.

Quan em vaig quedar embarassada, aquell Nadal, li vaig dir al meu avi; “…i ni se t’acudeixi dir-li de seguida que els Reis són els pares!”. De moment em sembla que ho ha complert i només l’he sentit dir: “Laia, no deixis mai que t’enganyin!” o “no s’ha de mentir a les pobres criatures”… la Nit de Nadal vaig saber per què aquesta obsessió: ell s’ho va creure fins molt tard i quan va saber la veritat es va sentir enganyat i traït. Tinc la sensació que els germans també se’n deurien riure una bona estona i això li va fer al cor aquella marca que mai oblides.

L’entenc a ell i entenc als contraris. I jo continuo amb el dilema. Per descomptat, el que no he fet ni vull fer és allò del xantatges amb el comportament i aquestes coses; “si et portes bé vindran els Reis”, “si no ets bona el Tió et cagarà carbó”… De moment, aquest any el passem sense dir cap mentida, responent a allò que ens pregunta sense fer voltes estranyes, i fent el que ens surt, a cada un, del nostre cor i també per què no dir-ho, del que hem mamat.