Després de la pel·lícula

23.9.2011

Fa uns dies que la nostra filla va a dormir d’hora. Increïble però cert. Com que anar al cinema és una cosa que ens encantava i que ha quedat relegada al “coses que tornarem a fer algun dia”, cada vegada som més fans de llogar DVD’s i fer sessions de nit. Doncs bé, ahir el meu fantàstic company, que sap perfectament què m’agrada, em va portar “AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES” protagonitzada per Natalie Portman que, per cert, últimanent, sembla que hagi de ser la protagonista de totes les pel·lícules de la cartellera.

No us espatllaré res si us dic que l’argument va de la mort d’un bebè de 3 dies i el procés de dol pel qual passen el pare i la mare. És un drama sí, però un drama real i ben fet. Si no us agrada plantejar-vos certes coses o veure realitats dures com aquesta, no la mireu, perquè no us agradarà. A mi em va encantar. Perquè d’aquests temes, normalment, no se’n parla, i molt menys, en pel·lícules. Es parla sí de la mort de fills, però no de la mort de fills que només han sobreviscut 3 dies. No es parla de la mort sobtada, ni de com una mare, amb les hormones desbocades, afronta una pèrdua tan dolorosa com aquesta.

Però el que volia dir avui és que ahir vaig ser conscient de fins a quin punt ha canviat la meva manera de ser i sentir des que tenim a la Laia. Si hagués vist aquesta pel·lícula fa 4 anys hagués plorat, clar que sí, però no com ahir. Ahir no podia parar. Em va entrar una pena ferotge, terrible, que no em permetia parar de plorar. Era com si el dolor de la protagonista se m’endugués ben lluny per sentir i palpar el dolor de tantes i tantes mares a tot el món a qui el seu fill ha sobreviscut molt menys del que elles esperaven. Com si aquella pena se m’enganxés per fer-me adonar que totes sentiríem el mateix, patiríem el mateix, ens enfadaríem de la mateixa manera amb el món que ens ha robat, massa d’hora, aquella criatura.

Quan tens un fill, tot canvia. Però el més sorprenent no és que durant un temps no puguis fer certes coses, això ho sap tothom, no té cap secret. El més bèstia i colpidor és com canvia la manera de sentir l’alegria pròpia i la dels altres, i sobretot, el dolor aliè i el propi. Com si dels colors blanc, negre, groc, vermell, blau i verd, haguéssim passat a l’ocre, al violeta, al rosat pàlid, al turquesa… Com si tot tingués una infinitat de matisos que abans ni tan sols eres capaç de veure. I ja mai més res torna a ser igual. Perquè quan algú em diu “estic embarassada” sento una joia immensa de pensar que aquella dona podrà sentir tot el que jo he sentit, i d’altres coses que ni tan sols sé encara. Perquè quan algú em diu: “em fa patir el meu fill de 17 anys”, pateixo jo també amb ell o amb ella, perquè entenc el dolor que els provoca pensar que li pugui passar alguna cosa. Perquè sé que des de fa dos anys i per sempre més, per sempre, abans que jo hi haurà sempre la Laia, a qui prioritzaré per damunt de tot. I no és que em menystingui, al contrari, crec que em tinc una gran estima a mi mateixa, no patiu pas per això. Potser fins i tot és per una qüestió egoista, perquè el sol fet que ella estigui bé, automàticament em fa estar bé a mi.

Tot canvia perquè encara que tinguem 70 anys i estiguem de vacances (tan de bo estiguem vius i sans per fer-ne encara) en algun lloc amb l’autocaravana que us asseguro que algun dia tindrem ;), si ella ens truca i ens dóna una mala notícia, farem els quilòmetres que calgui immediatament per tornar amb ella i ajudar-la, i abraçar-la, i guarir-li l’ànima, si convé, perquè torni a ser feliç. Tinc molts objectius a la vida, però el més important des de fa dos anys només és un: que els fills que jo tingui siguin lliures i feliços.

“Amor y otras cosas imposibles”, recomanable, fins i tot, malgrat les llàgrimes vessades.