Des-ubicat

El David havia sortit de casa amb presses perquè ja feia tard. Havia deixat dormint al sofà a la Irene, la seva companya, i el Max, el seu fill de dos mesos, que es resistia a deixar anar el mugró de la seva mare. Estaven de foto, havia pensat mentre es posava la jaqueta. Ell, abans de sortir, havia recollit la cuina i havia estès una rentadora. Quan va mirar el rellotge va deixar anar un “merda”, perquè ja feia tard. La seva germana el mataria, va pensar. Havien quedat en una cafeteria del centre a les cinc per, després, anar a comprar el regal del seu pare, que aquell diumenge, l’endemà, feia 70 anys.

A la Montse no li agradava que la fessin esperar, però alguna cosa havia canviat des que el seu germà s’havia convertit en pare, perquè quan va mirar el rellotge i va veure que ja passaven deu minuts de les cinc va dir-se “és que amb fills petits és impossible arribar a l’hora”… i va oblidar que el David sempre, sempre, sempre, arribava tard a les cites. Li feia il·lusió ser tieta, era feliç. Ella ja tenia fills, però allò era diferent. Li agradava tenir un altre “títol” a la família, un altre “càrrec”. Estava contenta.

Quan el David va arribar intentant articular alguna disculpa pel retard gairebé sense ni mirar la Montse a la cara per no veure-li la mala llet dibuixada, ella el va tallar i li va dir un “què, vas de cul, oi?”. Ell va veure que aquella vegada, ella no estava enfadada i, per dins, es va sentir alleugerit. No hagués suportat, ara, una bronca de germana indignada. Ara no. Se sentia cansat, extenuat, estrany. I tot això, ella, la seva germana gran, ho va veure a l’acte.

– Què, nen, com va la paternitat?

– Pse… normal suposo, com tothom…

– Què vol dir com tothom? Què importa tothom aquí? Et pregunto com et va a tu!

– No sé… és raro.

– El què?

– Em sento… no sé… des-ubicat. No m’imaginava que seria així…

– Que seria així el què?

– Ai Montse no sé… ja saps, això… ser pare!

– Vaig a demanar-te un cafè. Respira. Ara torno…

La Montse ho feia sovint això: quan veia que ell es col·lapsava, ella marxava un moment, el deixava sol un instant i ell, mentrestant, es re-situava. Havia funcionat sempre amb ells dos. No sabria explicar per què, però funcionava.

– Va, torna a començar,… i pel principi… Què et passa? Va tot bé?

– Buff… no ho sé. No, normal, bé, sí… a estones… És com si estigués en una muntanya russa. Sóc molt feliç de ser pare i de tenir el Max… Veure’l va ser el moment més fantàstic de la meva vida i els primers dies estava com en un núvol, flipat, enamorat, al·lucinat amb tot plegat… Però ara… no sé… no sé què ha passat però aquesta rutina se’m menja…

– Què vols dir?

– Que ell només vol la Irene, i mamar, i estar sobre seu… I sí que l’agafo, es clar, però veig que no és el mateix, no és el que ell més reclama o necessita, no sé… i a estones penso “i jo, què hi pinto aquí?”

– No diguis tonteries, David… Clar que hi pintes! I molt! Ets el pare….!

– Ja ho sé, però és que tinc la sensació que em passo el dia fent rentadores, anant a comprar, canviant-li el bolquer, tornant a fer rentadores, posant rentaplats,… i treballant, evidentment. No paro, tia, és que no paro. Vaig baldat. Ella també, no dic que no, però no sé…

– Ai que el meu germanet té gelos…

– Però què dius? Gelos? Del meu fill?

– Sí, David. No vol dir que no te l’estimis amb bogeria, però trobes a faltar tenir la Irene només per tu, que et faci més cas, que et toqui els cabells quan mireu la tele… I gelos també d’ella, perquè resulta que el Max, a qui tu desitjaves des de fa tant de temps, la prefereix a ella!

– Osti, nena, dit així sona fatal…

– Però és això o no?

– No! Bé, no ho sé… suposo… una mica sí…

– Però és normal… no passa res, David. Tu ho has dit, estàs des-ubicat… És que no és fàcil! Esteu en procés d’adaptació, els 3. Tot és nou, no ho heu fet mai… Estàveu acostumats a la vida de parella fàcil d’ara anem aquí, ara fem això… de només fer-vos cas l’un a l’altre i ara… resulta que hi ha una altra fitxa al trencaclosques i sembla que res encaixi, no?

– Una mica…

– I la Irene… com està?

– Ella encantada. Feliç. I a mi m’agradaria sentir-me com ella i em sap greu… Tinc por que es pensi que no estic content de tenir un fill amb ella…!

– Doncs digues-li. No passa res, David. Ho estàs fent tan bé com pots. I per això del Max, no et preocupis… Ja tindràs temps de dur-lo al cine, de jugar amb ell, de ser el seu preferit! Però ara li toca a la Irene, què hi farem! Ha estat així tota la vida. Relaxa’t, germanet… tot està bé….

– Ja… suposo… Però m’emprenya sentir-me així…

– Doncs llavors tindràs dues feines… Deixa de jutjar com et sents… Accepta-ho i endavant. Aprèn de tot el que us està passant i endavant. Passa molt ràpid això dels fills, David… Mira els meus… Ja van a l’insti i ha estat un sospir! Relaxa’t i disfruta-ho, que tot està bé, de veritat…

– Ja ho sé… Si és que ja els enyoro i acabo de sortir de casa!… És tot tan raro des que el Max és a casa que no sé ni com em sento! És com si les hormones m’haguessin afectat a mi i no a ella!

– Jajaja… Se’n diu fusió, David, fusió…

– I això quan s’acaba? Aquesta muntanya russa, vull dir… O això de no saber com és fer de pare?

– Mai… o gairebé… N’aprendràs cada dia, una miqueta més, però mai n’arribaràs a saber del tot. Millor que ho acceptis ja des d’ara, així no tindràs frustracions inútils. Però seràs un bon pare, això jo ja ho sé. Quan comencis a situar-te, a ubicar-te… i sobretot, quan comencis a relaxar-te i a respirar tranquil·lament… És tot el que has de fer…

– No sé si podré…

– Clar que podràs. Hi ha coses infinitament més difícils.

– Com ara?

– Decidir què li regalem al papa!

Tots dos es van posar a riure. Feia un mes que no es veien, però això, amb ells, no tenia cap importància. Era com si s’haguessin vist la nit abans. Al David li anava bé parlar amb la Montse, el re-comfortava. A vegades pensava que se sentia més vinculada a ella que no pas a la seva mare. Sempre li havia agradat tenir una germana gran a qui poder recórrer quan anaven maldades i a ella, sempre li havia agradat tenir un germà petit a qui donar un cop de mà.