Dependència

27.2.2012

La dependència, ho he mirat al diccionari, té un munt de significats i variables. En cap cas es diu que la dependència sigui dolenta o perjudicial ni per una banda ni per l’altra. No, no estic parlant de política. Estic parlant del pes que té aquesta paraula i la seva contrària independència en la criança. Té un pes de plom, un pes d’anys, de generacions que han detestat la vulnerabilitat i la dependència dels nadons o nens petits dels seus pares.

Per això quan de sobte et converteixes en mare/pare, aquest pes invisible que va quedar registrat en el teu ADN molt abans fins i tot del que t’imagines, s’activa, i conscientment o inconscientment et fa por que aquell bebè que estàs criant depengui de tu tota la vida. Aleshores busquem solucions a una dependència que ens és difícil de suportar i consultem llibres que ens diuen com fer-ho perquè el nostre fill, sigui més independent que els adults de 40 anys, que sàpiga i pugui anar amb tothom (que no amb qualsevol), i que mai senti que ens necessita per alguna cosa.

És comprensible. El pes de plom el tenim a sobre i no el fem conscient, ni el mirem a la cara ni intentem entendre si aquell pes és o no nostre; l’únic que volem aconseguir és fer-lo fora i per tant, ens aferrem a la paraula independència esperant que el nostre fill se la faci seva ben d’hora i puguem, el més aviat possible, treure’ns la llosa del damunt. És comprensible. Estar amb un bebè que ens necessita tant, que ens reclama tant, que ens fa sentir culpables perquè a vegades no som capaços de donar-li allò que sabem que ens demana… és massa dur. Perquè ens vé la por, perquè l’estimem, és clar que l’estimem! I tenim por de no fer-ho prou bé, i d’ofegar-nos si li donem tot allò que ens plora que necessita. Braços, contacte, mimos, teta, carícies, nits a tocar l’un de l’altre… Tanta dependència, tanta entrega i en el fons, tan amor… ens fa a nosaltres vulnerables. Ens obre el cor, i al cor, ho hem de tenir molt clar, s’hi emmagatzema tot: des de l’amor incondicional que ens faria moure muntanyes, fins a la foscor més profunda i aterradora. Al cor hi ha tota la por que hem sentit, tota la soledat, tota la buidor, la indiferència que algun dia algú va sentir per nosaltres, la mancança, la desesperació, el plor que no hem deixat sortir i la ràbia més trencadora.

Allunyar la dependència d’un bebè de nosaltres significa, d’alguna manera, allunyar també la possibilitat d’obrir, per algun descuit en un moment de cor obert de bat a bat, la caixa de pandora. I per això ens preocupem si el bebè ens reclama massa, si als dos anys plora quan marxem de casa, si diu que no vol anar a l’escola perquè es vol quedar amb la mama, si ens enyora quan marxem dos dies amb la parella de cap de setmana perquè així “s’acostuma” a estar sense nosaltres…

I els bebès creixen intentant no ser allò que nosaltres no volem que siguin. Intentant no dependre massa. Fent veure que ens necessiten menys del que es pensen i del que nosaltres voldríem. I amb el temps… resulta que el que passa a vegades és que un dia ja són grans, i continuen enyorant-nos, però no ens ho diuen perquè ja és massa tard per reconèixer emocions que van quedar tancades amb pany i clau dins la seva pròpia caixa de pandora, que ells també en tenen! Ens enyoren i depenen però a vegades ni tan sols ho saben. Troben parella i estableixen noves relacions basades, novament, en la dependència que intenta no ser-ho per no decepcionar a aquell de qui depenen. I continuen enyorant-se però ara ja no saben de qui; jurarien que és del qui s’estimen i hi comparteixen casa, però s’equivoquen perquè l’enyorança és dels pares. Però com desfer aquest embolic impossible? Aquesta inacabable insatisfacció amb un mateix per dependre tant de no saps què? Aquesta lluita per trobar la independència anhelada sabent que no podrem de veritat ser-ne, d’independents, fins que no entenguem en quin punt es va torçar la història. Fins que no plorem de veritat la dependència castrada de quan érem un bebè desitjós de contacte i els nostres pares tenien massa ganes de veure’ns créixer ràpid, d’allunyar-nos de la seva habitació, de fer (d’alguna manera) vides separades. Només adonant-nos que teníem tot el dret a ser dependents dels nostres pares, que ens mereixíem rebre allò que necessitàvem, que érem prou bons i prou mereixedors d’amor incondicional malgrat ser vulnerables i gens independents… podrem trencar l’embolic impossible. Deixant de propagar el pes de plom de les connotacions associades a la paraula “dependència” en criança. Només així podrem establir noves relacions de parella basades en l’amor, el respecte, i allunyarem la dependència extrema, la manipulació i el xantatge.

Però… la independència arriba algun dia? Clar que arriba! Si hem criat fills vinculats i segurs d’ells mateixos, arribarà quan hagin pogut dependre de nosaltres tant com el seu cos, el seu cor i la seva ànima hagin necessitat. Ni més ni menys.