Demà fas tres anys

18.8.2012

Laia,  demà fas 3 anys. Demà a les 6:29 del matí farà tres anys que vas sortir de la meva panxa, i que vam començar un camí d’aprenentatge profund una al costat de l’altra. Els teus aniversaris, al teu pare i a mi, ens fan molta més il·lusió que els nostres propis i saps per què? Per què no només celebrem que aquell dia vas arribar a nosaltres amb cos i ànima, sinó que amb tu també va néixer una nova família. Jo demà celebraré moltes coses: que m’omples i que sé que t’omplo. Celebraré la llum que has dut a les nostres vides perquè és impossible mirar-te i no veure com brilles… Celebraré cada nit que hem passat juntes i també cada dia. Els bons, els que han estat fàcils i meravellosos, i els difícils, d’aquells que semblava que no haguessin d’acabar mai. Celebraré cada somriure teu però també tots els plors, els crits i les enfadades (que també n’has tingut) perquè cada una d’elles m’ha fet créixer com a mare i sobretot, com a persona.

Perquè si alguna cosa faig al teu costat des de fa tres anys i nou mesos, Laia, és aprendre. Aprendre d’una manera que no sabia que es pogués aprendre. Amb una força, amb una intensitat, que cada aprenentatge, per petit que sigui, compta. M’ensenyes a estimar més, a saber que l’amor no s’atura, que n’hi ha més i més a mesura que més en dónes… M’ensenyes a entregar-me, a fluir, a gaudir… A no preocupar-me pel que passarà perquè, com un dia em vas preguntar “què és demà, mare?”.

El teu aniversari ens fa tanta il·lusió i ens fa tan feliços perquè celebrem que hem canviat i que ho hem fet a millor. Que ens has fet madurar, créixer, aprendre, anar endavant… El teu aniversari també és el nostre: el nostre aniversari de mare i de pare, de parella que ja és molt més que parella perquè a banda de l’amor que ens tenim l’un per l’altre, ara a més a més s’hi afegeix el respecte i la gratitud per haver fet el pas endavant i haver-nos dit mútuament un dia: “tinguem un fill”.

Avui et vull donar les gràcies: per ser-hi en primer lloc, per estimar-me tant en segon. Però també, per haver-me ensenyat que jo encara podia estimar més. Perquè des que tu hi ets estimo més els meus pares, els meus avis, els meus germans, els meus amics… Perquè amb tu he après de què va això que en diem “vida”. Ara sé que de l’únic de què va és d’AMOR: de presència d’amor o d’absència. Tot és això…

Sabia que la maternitat,… que tu… em canviaríeu… però no sabia fins a quin punt. I justament per això, per tot el que em fas sentir al teu costat, per tot el que em fas aprendre i per tot el que em permets entregar-te t’estaré tota la vida agraïda.

T’estimo molt més del que mai et podré expressar amb paraules. Per molts posts que t’escrigui, per moltes pàgines que et dediqui… tu sempre pensa que jo encara t’estimo més, i més, i més, i més…

Felicitats, amor meu.

PD: Quan bufis les tres espelmes jo també demanaré un desig…