Deixem de demanar perdó per plorar

“Ho sento, ho sento”, quan plorem… Ho vaig fer, fa anys, com si plorar fos una cosa dolenta, una cosa que no s'hauria de fer. I després la culpa per haver incomodat els testimonis d'aquesta emoció…

Ho vaig fer, fins que vaig poder desmuntar la creença que plorar era dolent, que emocionar-me era dolent, que els altres s'incomodessin era dolent, que SENTIR era dolent.

Després vaig plorar tranquil·la i legitimar el meu sentir em va apoderar i podia respondre quan (com el dia de la meva primera cesària), em deien (els sanitaris) “no ploris”. “Ploro perquè ho necessito i vull”. Reivindacava el meu dret legítim de canalitzar una emoció potent (o moltes).

Plorar no és dolent. Plorar és necessari per desfer bloquejos, per deixar anar emocions enquistades, per tornar al nostre centre o per expressar el nostre sentir. Plorar és sa, normal i natural.

De vegades és el primer que fem en arribar al món: plorar, per expressar un “carai, que estret era això, quanta por he passat, que extrany és això de respirar, quin fred…”

L'època de demanar perdó per plorar s'ha d'acabar. Ens cal normalitzar l'expressió d'emocions, en aquest cas a través del plor. Per nosaltres però també perquè només quan acceptem i normalitzem el nostre plor podrem acceptar, normalitzar, sostenir i acollir el plor dels nostres fills/es.

Si abracem el nostre plor, abraçarem també el seu i amb ell, el seu dolor, fent-los sentir legitimats, compresos i acompanyats.

No et sembla essencial? Tant de bo ressoni 🙌

Per cert, demanes perdó quan plores? Et llegeixo als comentaris.