Deixa que m’ho emporti

24.2.2012

Segur que teniu la imatge d’haver vist nens petits pel carrer amb alguna joguina a la mà, o un ninot, o una pilota… el que sigui, però amb alguna cosa a la mà, ben agafada. Segur que si teniu nens petits a prop (propis, o d’amics, o família) heu vist alguna escena en què el nen demana endur-se alguna cosa; demana o l’agafa directament. Hi ha qui té por que el seu fill acabi sent un lladre amb aquesta mania de voler-se endur sempre alguna cosa de les cases on va amb els seus pares per compromisos socials o familiars… No sé què acabarà sent aquell nen però en tot cas, això, el voler-se endur alguna cosa, no hi tindrà res a veure.

Recordo l’època en què la Laia va començar a voler sortir de casa amb un objecte a la mà (o un per cada una). A vegades era un peluix però també podia ser un llapis de colors, un paraigües o un collaret meu. En tot cas, sempre coses que li agradaven, coses amb què s’indentificava, coses que (això ho vaig veure més endavant), li donaven certa “seguretat”. Jo no tenia cap inconvenient que sortís amb aquests objectes però quan arribàvem a casa d’alguna amiga amb fills el tema es complicava. A l’hora de marxar volia endur-se alguna cosa amb què hagués estat jugant aquella estona; era com endur-se un record d’aquella tarda de joc intens amb altres nens. Arribats en aquest punt, tot sovint els pares obliguem els nens a deixar allò que han agafat “perquè això no és teu”, “tu a casa ja tens joguines”, “ja vindrem un altre dia”, “no et pots endur alguna cosa de cada casa”… I jo em pregunto… I per què no?

Als bebès i als nens petits els costa desprendre’s de les coses; de les coses i també dels moments. Una tarda passant-s’ho bomba amb els seus amics és difícil que trobi el moment d’acabar-la. No vol marxar, no en té mai prou. Agafar algun objecte és com allargar la tarda, és com poder tornar a casa recordant com s’ho ha passat de bé… com si amb el cotxe de joguina que s’ha endut hi hagués un bocinet més d’aquella estona de joc i diversió. Com si no s’acabés encara.

La joguina, evidentment que no se l’ha de quedar per sempre. El més probable és que un cop arribi a casa i passi una estona, la deixi arraconada i ja no la necessiti més. Doncs bé, quan tornem a veure la nostra amiga, la hi tornem i llestos. És cert que un cop entren a l’etapa del “MEU!” potser el nostre fill es vol endur alguna cosa que l’altre nen no vol deixar-l’hi. Doncs cap problema; allò no s’ho podrà endur. Respectem també la voluntat de l’amo de la joguina, i entenguem la necessitat dels nens petits de dur alguna cosa a la mà, d’arribar als llocs o marxar-ne amb objectes que els fan sentir segurs, o que els ajuden a allargar els moments en què han estat feliços… En les trobades setmanals amb les “NENES” i els seus fills, sempre hi havia intercanvi de joguines “té, que s’ho va endur l’altre dia!”, “ah, i mira, això és vostre, que ho hem tingut a casa 15 dies”… Els nens contents i les mares, doncs, també.

A vegades hi ha nens que voldrien i necessiten anar a l’escola amb alguna cosa seva, de casa, però no els deixen. Normes estrictes. “si tots els nens vinguessin amb joguines seves…” em pregunto… què passaria? Seria molt terrible? Ho desconec, no treballo en cap escola bressol i per això deixo la pregunta a l’aire per si algú pot dir-me si això és possible, si es fa, i en cas que no, per què.

Actualment el nostre problema és més aviat la quantitat de coses amb què vol sortir de casa. A vegades agafa el cotxet petit amb, evidentment, la nina a dins. Però també un jersei, per si la nina té fred, i el paraigües, per si plou (encara que hi hagi un anticicló com una catedral), i un conte, perquè “després voldré que me l’expliquis”, i… Si el que hem de fer és a prop i podem anar-hi a peu, doncs mira, m’omplo de paciència fins que ella mateixa veu que no pot dur tantes coses. Aleshores l’ajudo amb alguna. Si endur-se tot això no és possible, simplement perquè no n’és per on hem d’anar i per la pressa que tenim, doncs fem aquella conversa d’estira i arronsa fins que, finalment diu: “val… mama! Doncs només la nina!”.