Defenses

Febrer 2011

El puerperi és una etapa en què les dones solem tenir els mecanismes de defensa una mica baixos. És com si la línia entre la seguretat i la inseguretat fos molt prima. La frontera entre el conscient i l’inconscient gairebé imperceptible. Per això, quan dues mares es troben pel carrer, amb els seus fills dins dels cotxets o penjats a la motxilla és com si, d’alguna manera, i sense adonar-se’n, haguessin de compensar aquesta “defensa baixa” agafant l’escut i l’espasa per si de cas s’esdevé un combat. Parlar de la criança en aquesta trobada casual al mig del carrer és inevitable. “Que si a mi no em dorm, que si li dono el pit o el biberó, que si dorm amb nosaltres, o en un bressol ja a la seva habitació perquè així s’hi acostuma…” És com si, abans de saber “quin peu calça”, una ja té preparades les armes. Si finalment l’altra mare sembla de la mateixa corda, ja es relaxaran totes dues i es podran explicar “de veritat” com se senten amb les coses que fan. I potser fins i tot, es confessaran que estan cansades, que tenen por de no fer-ho bé, i que, ara mateix, qui sap si també plorarien. Però en cas que no siguin de la mateixa corda (o sí, però en aquells moments sembla que no), posaran els llums d’alarma i es defensaran amb urpes i dents, per assegurar a la que tenen davant que el que fan és el que està bé. Com no hauria de ser així amb el que s’arriben a estimar el seu fill? En aquest cas, es diran adéu entre dents, i marxaran altre cop soles, carrer enllà.

Jo també he sigut una dona al mig del carrer, compartint experiències amb una altra mare i també he lluitat i m’he sentit jutjada. Però és que probablement, jo també he jutjat a l’altra. És com un “boomerang”. Tanta lluita, tant poca escolta de l’altra per… finalment, acabar-me adonant, que som el mateix. Aquella mare, jo, l’altra i la de més enllà… encara que haguem optat per camins diferents, encara que decidim criar diferent, totes som dones que estimem tant els nostres fills que els donaríem la vida sense pensar-ho dues vegades.

I en tot cas… qui sóc jo per jutjar-te? A tu, a la teva circumstància, la teva història, els teus per quès… probablement, si jo fos tu, si el teu fill fos el meu, si jo estigués en el teu lloc, en el teu moment, en la teva circumstància… jo faria el mateix.

Estic cansada dels escuts i les espases. Vull expressar-me lliurement, sense que cap mare senti que si no faig el mateix que ella, vol dir que desaprovo la seva manera d’actuar. Estic cansada de justificar-me, o d’amagar el que penso o sento. Des d’aquí, mares, companyes… abandonem les armes. No som tan diferents malgrat, al mig del carrer, pugui semblar-ho.