De tetes, biberons, culpes i decepcions

Ahir va començar la Setmana Mundial de la Lactància Materna. A dia d’avui ja se n’han escrit tantes coses, hi ha tantes webs, articles, llibres, etc. que en parlen, que no em vull extendre gaire ni en els seus beneficis, ni en el que comporta pel bebè, ni en les recomanacions de l’OMS i altres organismes,… Avui vull parlar de la teta i dels biberons i més concretament, de les mares que han donat la teta, i de les mares que han donat biberons que sembla que, a vegades, les separi un gran mur d’acer.

Gaudeixo a més no poder de la lactància materna. La valoro, l’aprecio, li agraeixo un munt de coses. No vull dir que en sóc una gran defensora perquè d’alguna manera sembla que, aleshores, estigui en guerra amb algú i per tant, hagi de defensar-me. I a mi, això de les guerres, no m’agrada. A dia d’avui, que la meva filla està a punt de fer dos anys, continuo donant-li el pit a demanda durant el dia. Ens encanta, a mi i a ella i de moment no tenim cap intenció de deixar-ho de fer. Però m’agradaria que si una mare que ha donat el biberó entra a la meva web i comença a llegir, no se senti mai jutjada. No senti mai que la discrimino, que crec que és menys mare, menys dona, o que pensi que formo part d’alguna “secta” de mares que donen el pit. Aquesta qüestió, la de donar o no el pit, és molt sensible, toca molt la fibra i es remouen emocions molt profundes. Quan veiem que la lactància materna no s’ha instaurat ens hem de preguntar per què. Posar-nos al lloc de la mare, de la seva circumstància, del seu entorn, de la seva realitat en el moment posterior al part. Potser ha acabat de parir, tenia poca informació, pocs referents perquè ni ella havia mamat mai ni coneixia a ningú que hagués donat el pits, se sentia vulnerable, tenia un fill que plorava a crits i que es posava al pit però que no se li agafava, o que li feia clivelles, sentia un munt de comentaris contradictoris de gent (familiars, amics…) que es creien més savis i més preparats que ella… i tenia por. Molta por de què el seu fill passés gana i no parés de plorar mai més. Qui no llençaria la tovallola en circumstàncies així? Qui no s’agafaria al biberó com a un salvavides?

I més tard, quan aquell nen fa mesos i mesos que pren biberó aquesta dona es troba amb alguna altra amiga-mare o coneguda-mare que li diu que dóna el pit i que està tan feliç de la vida, i que “com és que no ho vas fer, si és el millor pels bebès?” i aquestes coses… Com us sentiríeu? Jutjades. Enfadades. Culpables. Potser tristes. O potser més convençudes que mai que el biberó és el millor del món, perquè el podíeu donar tots dos, pare i mare, i que les que donen el pit són unes esclaves totes pertanyents a una mena de secta estranya de la qual no teniu cap intenció de formar part.

Amb tot això què vull dir? Doncs que el millor per la lactància materna, el millor per les dones (totes) és que ens relacionem sense judicis, que poguem parlar de criança lliurement sense construir cap mur d’acer. Que ens sentim juntes i unides, fent el mateix: criant els fills de la millor manera que podem i sabem. Potser si ens acostem d’una altra manera les unes a les altres, entendrem totes les nostres raons, tots i cada un dels motius, i ens podrem ajudar molt millor i més si algun dia, decidim tenir un segon fill, o un tercer, o un quart! Això és el que ens pot fer més sàvies, més fortes, més mares.

La resta, les defenses a ultrança de qualsevol de les dues postures no m’interessen, perquè per mi, el més important és el que hi ha sota l’aigua, el que queda amagat per les onades i que fa vergonya, que no s’explica perquè ens despulla. Perquè són històries (a vegades fins i tot inconscients) de por, de mancança, de solitud, de vulnerabilitat extrema. M’agrada mirar al fons perquè si no aconsegum treure-ho tot a la superfície, tantes emocions submergides enterboleixen les aigües fins a la mateixa línia de l’horitzó.