De què tens por?

13.3.2012

Tots tenim por, alguns menys d’altres més. Però sempre n’hi ha una que preval, que és la que destaca més d’entre un munt de pors més o menys controlades, amagades, inconscients. Amb això de la criança dels fills, evidentment, també. N’hi ha una que de sobte, surt de no sé on per recordar-te que allò és el que et fa més por que li passi, o que senti, o que visqui el teu fill/a. I el motiu pel qual aquesta por sobresurt és fàcil; perquè és el que a nosaltres ens va fer patir més quan érem petits. Allò o amb allò amb què ens ho vam passar molt malament, allò que encara recordem com una “mala” experiència. De fet és la nostra por, això ho hem de tenir molt clar; la nostra por fruit d’una experiència passada també nostra, que (no hi podem fer més) la projectem en el fill/a.

Són aquelles experiències que ens fa por, molta por, que hagi de viure la nostra criatura. Si vam viure una separació conflictiva i plena de violència verbal (ja no diguem física), tenim terror a què ens pugui passar el mateix amb la nostra parella i per tant, que el nostre fill pugui viure el pànic que vam viure nosaltres. Si érem poc menjadors i ens van forçar molt a menjar sí o sí, tenim molta por que qui cuidi el nostre bebè un dia el forci a menjar-se les farinetes o que quan vagi a l’escola alguna mestra del menjador l’obligui a acabar-se el plat. Si sempre vam ser més aviat tímids i ens va costar fer amics i sentir-nos acceptats i estimats per la resta de nens i nenes del nostre entorn, ens fa pànic que el nostre fill sigui igual i que els altres l’arraconin. Que el veiem jugant sol, que no es relacioni o que els altres li facin el buit com un dia ens van fer a nosaltres.

Jo no sóc una excepció, també tinc una por que preval per damunt de totes les altres que, almenys, he après a trampejar. La meva gran por és que s’enyori. Que s’enyori de mi, que s’enyori d’ell, que ens enyori, en definitiva. Tinc claríssim per què; jo em vaig enyorar molt. I com que sé com n’és aquest sentiment de desagradable, no tinc cap ganes que l’hagi d’experimentar en les dosis que ho vaig fer jo. Però sé que és la meva por. I per tant, que és molt probable que ella no senti mai el que jo vaig sentir i que si algun dia s’enyora, perquè pot passar, que ho senti d’una manera molt diferent a com ho sentia jo. Perquè res és igual. Ni la criança, ni les persones, ni la circumstància. Per això quan aquesta por m’assetja perquè he de passar moltes hores fora de casa, o perquè el seu pare ha de marxar uns dies per feina, penso: “tranquil·la, és la teva por, no la seva. És la teva història, no la seva”.

Crec importantíssim fer conscient la por? Doncs perquè sinó podem cometre l’error de, sense voler-ho, acabar repetint la història i fent del nostre fill una cosa que no li pertany. Per exemple, si jo tinc por de què s’enyori, podria cometre l’error de quan em digui “vull anar de colònies”, dir-li “no” perquè, i si m’enyora? Però no ho faré, perquè em distancio de la meva por i la veig a ella, segura, decidida, cada dia més gran i amb capacitat de suportar, sens dubte, els espais de separació que cada etapa van portant a les nostres vides.

Per això sempre penso que tots tenim por d’alguna cosa. Jo, tu, l’altre i el de més enllà. També el ginecòleg que ens atén, que pot acabar traslladant-nos una por absolutament seva perquè fa poc se li va morir un nadó i a partir d’ara és molt més intervencionista del que caldria. També té la seva gran por la cangur, i el nostre sogre, i la mestra de la classe del nostre fill. Com a pares, m’agrada pensar que anirem aprenent a saber de què tenim por nosaltres però també anirem desxifrant quina és la por dels que ens envolten. Si ho sabem, si podem distingir-les, ja no ens serà tan difícil protegir-nos-en i podrem viure cada un amb pau treballant-nos les pors pròpies i en cap cas, les que no ens pertoquen!

I tu… de què tens por?