De la llum a la foscor

21.10.2014

Els posts de les properes setmanes segurament seran els més difícils d’escriure. Suposo que perquè encara fan mal, perquè encara que ja hi hagi hagut un procés de re-col.locació de tot plegat, el cos i l’ànima encara ho recorden tot. I sí, encara fa mal.

Recordo aquella nit, 8 hores després d’haver nascut la Lua. Jo intentava dormir sense èxit. La tenia damunt mamant tota l’estona i jo em sentia feliç. La meva mare es va estirar en aquelles butaques que volen ser còmodes sense ser-ne i tampoc podia dormir. La família amb qui compartíem habitació ho intentava, però aquell home no parava de roncar. Roncava tant que despertava el seu propi bebè. Sé que amb ma mare ens vam mirar alguna estona i vam riure. En algun moment va tornar a entrar una infermera per posar-me el calmant i l’antibiòtic endovenós. Em feia mal la cicatriu, bastant, però m’era tot igual: era feliç. Pensava en les hores anteriors, en la visita de la Laia. Pensava en com deurien estar dormint de bé ella i el seu pare, descansant, per fi, després de tantes emocions de tants dies.

La Lua estava una mica inquieta però no plorava, només mamava. Finalment es va relaxar i es va adormir i jo vaig començar a deixar-me anar… Semblava que entrava al món dels somnis quan de sobte va tornar a aparèixer una infermera i em va despertar.

“Hola. Com que has fet tingut just abans de la cesària, per protocol us hem fet analítiques a tu i a la teva filla. Les teves han sortit bé però les de la Lua no, han sortit alterades i l’haurem d’ingressar a neonats”.

No la vaig sentir em sembla, perquè mentre intentava incorporar-me li vaig tornar a fer repetir tot. I ho va fer. Aleshores vaig sentir paraules com “PCR alterat” “ingrés” “ara”… i se m’atropellaven dins el cap. Ma mare feia cara d’extranyada i també, com jo, intentava situar-se.

“No he entès res. I la pediatra?” “Vols que li digui que vingui?”, va preguntar la infermera “I tant que sí”, necessitava, volia més explicacions. Explicacions lentes, detallades, de què estava passant i de què havíem de fer. Adormida, cansada i instal.lada en un altre planeta com estava, crec que el que necessitava era temps per a processar tota aquella informació.

I aleshores (ara ho veig), vaig com sortir de mi. El cor m’anava a cent per hora, l’adrenalina bombava dins meu frenèticament i jo sostenia la Lua als meus braços mentre pensava “per favor, no”. Vaig sortir de mi perquè si no ho hagués fet, no hagués suportat el que havia de venir.

La pediatra va arribar. Una noia jove, de cabells rossos i llargs, seriosa, em va explicar que calia ingressar la Lua a la unitat de neonatologia perquè com que havia sortit la proteïna C alterada, això significava que hi havia risc que fes infecció. Que havien de descartar que ja l’estigués fent i que per tant, li havien de fer proves, i un cop fetes, li havien de subministrar antibiòtic en vena. Que havia d’entrar a neonats i que ho havia de fer ja.

Intentava entendre, intentava escoltar i mostrar-me serena. Intentava procedir amb calma per poder ser més eficient. Només vaig poder dir:

“S’ha de fer sí o sí, això?” “Sí” “D’acord. Doncs no em vull separar d’ella. Jo vull estar sempre al seu costat”. “Cap problema”.

Vaig respirar.

Ens vam tornar a quedar soles amb ma mare i la Lua, només uns moments, fins que em van tornar a venir a buscar. Ma mare feia cara de preocupació, me’n recordaré sempre. I veure la seva preocupació em va fer entrar en contacte amb la meva, la que jo volia esquivar. No vaig voler parlar, no vaig voler dir res només (em sembla), un “ja et diré algo”, i vam marxar. Jo seguia lluny de mi.

Neonats era just al costat de l’habitació on érem minuts abans. Ara tocaven les proves: analítica de sang, punció lumbar i anàlisi d’orina. Jo allà, amb la Lua, parlant-li, dient-li què li farien, dient-li “sóc aquí”. En començar tot ja li havien posat una pomada anestèsica als llocs on l’havien de punxar i la veritat és que no va plorar, només algun gemec, res més, i en alguna prova ni això. Va ser ràpid tot plegat. Més ràpid del que m’esperava. Però a mi, veure-la allà despulladeta mentre altres la punxaven aquí i allà em trencava per dins. I sí, vaig optar per intentar no sentir.

Em recordo allà, dempeus, al costat de la Lua pensant “no pot ser, no pot ser, això no pot estar passant”… mentre desitjava tornar a ser en aquella habitació de l’home dels roncs.

Les preguntes se m’acumulaven a la ment i n’hi havia una que no em deixava de fer cops de martell al cap “I ara, què?” Tenia ganes de plorar, moltes, però no plorava. No havia plorat gens encara. Només una necessitat imperiosa que em tornessin la Lua als braços. Jo li tocava la maneta, els ditets i l’hi intentava transmetre tranquil.litat (tota de la que era capaç). “Respira, respira”, em deia a mi mateixa, perquè a estones semblava que me n’havia oblidat.

Sé que me la van tornar i no recordo gran cosa més. No sabria dir si la vaig posar al pit de seguida (suposo que sí) o si es va adormir. Hi ha com un núvol fosc que m’ennegreix aquelles hores, de les 4 a les 7 del matí de l’11 d’abril, aquella matinada de primavera en què la gent que venia del carrer deia que no feia gens de fred. Recordo les instruccions: “Per entrar t’has de rentar les mans, i posar-te la bata i els peücs cada vegada. Pots deixar les teves coses en aquella guixeta. A neonats no hi podrà entrar la teva altra filla, no hi poden entrar nens. Només tu, el pare de la criatura, i en unes hores establertes, algun familiar que volgueu. Al matí passarà la pediatra i us explicarà com està la Lua.”

Recordo deixar-la un moment dins la incubadora de neonats per sortir i dir a la meva mare “marxa cap a casa, no té sentit que et quedis en aquesta butaca perquè jo no penso deixar la Lua allà sola i tu allà no hi pots entrar. Vés a dormir, descansa i parlem demà al matí”. Recordo no mirar-la a la cara per no arrencar a plorar. No em volia permetre desfer-me allà i trigar en tornar amb la Lua, i vaig marxar de pressa, per no donar cap altra opció més, que el silenci.

Recordo tornar a entrar, rentar-me les mans amb sabó i després amb aquella mena de desinfectant, recordo posar-me una bata verda i uns peücs per damunt de les sabates. Recordo tornar amb la Lua, agafar-la i veure-la com seguia dormint. Recordo asseure’m en una d’aquelles cadires infernals de la unitat de neonatologia de l’Hospital General de Manresa (que haurien d’estar prohibides -les que hi heu passat sabeu de quines cadires parlo), i recordo quedar-me allà fins a fer-se clar.

Recordo, per primera vegada, pensar que m’acabaven de fer una cesària i sentir dolor. Així de cop, dolor fort a la panxa. Recordo no poder seure bé, no poder donar el pit bé, recordo dolor al cos, però sobretot, molt dolor, un dolor punyent i infinit, a l’ànima.

“El truco ara o no el truco?” “M’espero?” tenia una necessitat imperiosa de parlar amb ell, de plorar amb ell i deixar-me anar però me l’imaginava dormint plàcidament al costat de la Laia i el sobresalt que es faria sentint el telèfon de casa sonant a les 5 de la matinada. Imaginava la Laia espantada i no ho volia. No volia fer-los viure el que la meva ment es dibuixava. Vaig decidir esperar. Esperar, mínim, fins a les 7 del matí.

I allà, amb la Lua als braços i una por terrible al cos, vaig mirar al meu voltant. Uns 10 nens més en incubadores, alguns prematurs, altres no. Sorolls, pips constants que m’eixordaven, i alguna altra mare que entrava i sortia. Una sala trista, una sala on no hagués volgut ser mai. Allà, incòmode i adolorida, vaig començar a plorar. En silenci, Eixugant-me amb la mà que em quedava lliure les llàgrimes, fent petons al front de la Lua.

Aquelles hores fosques vaig començar a sentir una pena com no he sentit mai a la meva vida. I la que em quedava…

Continuarà…