Cuirasses

Hi ha una cosa en la maternitat/paternitat que de vegades incomoda moltíssim i és que les cuirasses que teníem i que portàvem amb més o menys esportivitat i orgull, es fonen. Els nostres fills tenen la capacitat innata de veure’ns com som, més enllà del que volem amagar o desitgem aparentar. No hi ha escapatòria, quan tens fills: et descobreixen, et despullen i no hi ha cuirassa que ells no puguin travessar o fondre d’una mirada.

Algun dia ens adonem, més tard o més d’hora, que el nostre fill sap perfectament qui som. No qui ens agradaria ser ni com volem ser, sinó qui som realment.

Són capaços de veure i descobrir les nostres virtuts, fins i tot aquelles que ni tan sols tenim idea que posseïm, i alhora, veure també tots els nostres defectes, totes les nostres incoherències, dubtes, ficades de pota i manca d’eines. Ser adult a vegades és incòmode, i ser mare/pare, encara més. Perquè de la mateixa manera que un dia ens adonem que amb un fill no podem amagar-nos, també un dia estem gairebé obligats a preguntar-nos per què seguim portant aquesta cuirassa, de què ens amaguem, qui pretenem ser i no som, què volem amagar o què temem que descobreixin… I cadascuna d’aquestes preguntes ens obliga a responsabilitzar-nos de coses que potser mai ens havíem parat a pensar, o que ni tan sols intuíem.

Si no volem agafar les regnes de qui som, és possible que en veure’ns descoberts, culpem als fills de fer-nos fer tal cosa, o de fer-nos ser així o això. Pilotes fora. Ja saps, allò de què la millor defensa és un bon atac. Però seguiran descobrint… Perquè un fill també et coneix com si t’hagués parit, no sé per quin estrany motiu arriba un dia que ells ho saben tot. Des d’un lloc que no té res a veure amb la raó, ho saben tot des de molt endins. Saben si som una persona agressiva o no, si els humiliem o no, si gaudim amb ells o no, si ens agrada la seva presència o si ens destorben. I no podrem mai enganyar-los, ni quan siguin grans i creiem que de la seva infància ja gairebé no se’n recorden.

Pot passar que per poder sobreviure, els nostres fills s’autoenganyin, fent-se una imatge de nosaltres que no és fidel a la realitat. Per què? Doncs perquè quan s’adonin que no ens ha agradat ser descoberts en la nostra forma de ser i actuar, probablement començaran a negar-se el que senten i el que veuen per no fer-nos enfadar més. A cap fill li agrada ser el motiu que fa enfadar la mare/pare.

I aquesta és la llavor que farà que perdin el seu dret a mostrar-se tal com són, i es vestiran una cuirassa. Aquesta és la cadena fatal que ens anem traspassant de pares a fills.

Perquè a vegades la realitat és tan difícil d’encaixar, que preferim creure que els nostres pares ens estimaven molt, s’ho passaven bomba amb nosaltres i que tot el “menys acceptable” era només pel nostre bé, justament perquè ens estimaven tant, o simplement, intentem oblidar… La ment capgira la realitat per tal que els nostres fills puguin créixer en pau, amb certa estructura, encara que sigui amb fonaments de sorra…

Però el seu cos, les seves cèl·lules, la seva part més sàvia es recordarà de tot.

Això, la incomoditat que ens pugui fer sentir quan ens adonem de què els nostres fills ho saben tot, pot ser una benedicció. Pot ser una oportunitat: de poder-nos trobar i acceptar-nos tal com som. Una benedicció perquè per fi ja no cal anar amb cuirasses i podem descobrir com ens sentim sense elles, què volíem amagar, d’on flaquegem… i indagar, posar consciència, curar ferides, buscar ajuda si la necessitem, respirar més lliures, vincular-nos més i millor amb els nostres fills, buscar més eines per ser millors pares/mares, caminar més lleugers, sense càrregues inútils, ser més humils, demanar perdó i reconciliar-nos amb ells i amb nosaltres mateixos…

I llavors estarem en igualtat de condicions; comunicant com iguals, sense cuirasses que ens posin uns per sobre d’altres. Ens mirarem cara a cara i veurem qui som de veritat. I en aquest just moment, mentre mirem als ulls als nostres fills i ells els nostres, ens adonarem, per fi, que en realitat, som el mateix. Que en realitat ens coneixem tant i tan bé perquè som 1.