Cuándo empieza la ma(pa)ternidad

16.4.2012

La ma(pa)ternitat, per mi, comença molt abans de tenir el fill als braços, o de sentir-ne els moviments dins de la panxa, o fins i tot, de conèixer el positiu a la prova d’embaràs. Per mi la ma(pa)ternitat comença dies, setmanes, mesos abans: quan comencem a pensar “com seria?”, quan mirem parelles amb fills al restaurant, o pel carrer i intentem saber si allò ens agradaria. Comença quan preguntem a les amigues embarassades què senten, o quan passejant amb la nostra parella de nit, després de sopar, pensem allò de: “i si un dia en comptes de dos fóssim tres?”.

La ma(pa)ternitat s’inicia quan comencem a fer (a vegades inconscientment) l’espai físic, mental i emocional perquè pugui arribar una altra persona a nosaltres. A vegades ens trobem traient trastos d’una habitació, fent “espai”… perquè tantes coses allà ens atabalen. A vegades hi ha un canvi de casa, per anar a un lloc una mica més gran i hi busquem balcó o pati per “si de cas un dia…”. Però tot sovint hem de fer “espai” també al nostre cor i al nostre cap, perquè aquell fill/a que un dia arribarà a nosaltres vagi trobant encaix en aquesta vida nostra que fins fa poc no estava pensada per ser un més a l’equació.

Aleshores ve quan de tant imaginar, de tant pensar “com seria tenir un fill?” es desperta el desig. O qui sap, potser això és com l’ou o la gallina i és el desig el que primer es desperta i el que ens duu a imaginar i pensar “com seria?”. Em sap greu, a vegades, que es menystingui tot aquest temps previ, que pot ser curt o llarg, depèn… en què anem imaginant i d’alguna manera, preparant-nos pel gran canvi que algun dia s’esdevindrà. Com si aquest temps fos en va, com si no comptés per a res i l’únic que valgués la pena fos el dia en què surten dues ratlletes després de fer el pipí, o el dia en què ens diuen és nen o nena, o el dia en què pare i mare el toquen fora ja de la panxa. Clar que és importantíssim tot el que vindrà després, però aquest temps silenciós del mirar dones embarassades pel carrer pensant si sabrem estar-ne nosaltres, sempre l’he cregut importantíssim. Perquè d’alguna manera, a poc a poc i gairebé sense ni adonar-nos-en, anem vinculant-nos amb el fill que potser arribarà algun dia. D’alguna manera, com a parella, ens anem transformant, deixant de viure en secret aquests pensaments de ma(pa)ternitat i compartint-los amb una barreja d’emoció i por a la vegada. “Ho sabrem fer bé?”

Tinc molt bon record del nostre procés. Del canvi que vam anar fent fins a desitjar profundament tenir un fill nostre. Tinc a la memòria les primeres converses, els farts de riure, les vegades que vam dir “no, encara no!!!” com si estiguéssim parlant del disbarat més gran, i també recordo el moment en què vam dir: “va, ara sí”. L’alegria, l’emoció… la sensació d’unió profunda entre ell i jo. Les ganes d’esbombar-ho a tothom però alhora, guardar-nos-ho ben endins, com un secret que encara no volíem fer públic. Recordo el moment de dir-li “m’ha vingut la regla… què hi farem” amb la barreja de decepció i alhora esperança de què no en fossin gaires més…

Per això quan algú em diu que estan començant a pensar si volen o no tenir fills, que comencen a parlar-ne, els dic que gaudeixin d’aquest temps perquè és molt important. Per la decisió, òbviament, perquè tenir un fill requereix tota la convicció, les ganes, la disponibilitat i l’amor possibles, però també perquè és un procés ric, en què es coneixeran molt més, en què podran decidir si volen fer l’”espai” perquè arribi algú més a casa. Perquè és important anar encaixant els ritmes de cada membre de la parella, anar vibrant en la mateixa freqüència… i a poc a poc anar-nos vinculant subtilment amb el nostre fill que qui sap si ens està veient per un forat i pensa: “Mite’ls: crec que ara ja estan a punt… potser que comenci a fer les maletes!” 🙂