Criar en el present

4.7.2013

Que la vida està en constant canvi, això ho sabem tots. Però potser fins ara no ho havíem vist, sentit, palpat, amb tota la seva força. La crisi global en la que estem immersos fa pràcticament que no poguem preveure res; no sabem si demà tindrem feina, si haurem de canviar de país per anar-ne a buscar, etc, i costa molt fer previsions. Fa uns anys la gent parlava de feina, vivenda… i de vida en general i tot sovint s’hi afegia la paraula “estable”. Ara ja no. Perquè sembla que res ho sigui, perquè ara sí, notem i sentim que absolutament tot està en continu moviment.

Si costa fer plans de futur… què ens queda? El present. L’ara i aquí, això que els nostres fills dominen tan bé i entenen a la perfecció.

A certes edats les paraules “demà”, “el dissabte”, “al juliol”, “d’aquí a una estona”, no tenen cap importància perquè no es poden dotar de significat. Els bebès i els nens petits només entenen el que passa ara, en aquest precís moment, i a ell s’hi entreguen en cos i ànima. Ho viuen tot intensament: quan ploren ho fan amb aquella força, amb aquella desesperació que sembla que el món s’hagi d’enfonsar als seus peus. Quan estan contents i són feliços, ho il·luminen absolutament tot.

Tot sovint plantegem la criança dels fills com un moment en què som nosaltres, els pares, els que els ensenyem, els que els guiem i acompanyem en això tan apassionant i a vegades complicadíssim que és viure. Encara hi ha moltíssimes persones que creuen que dels nens en podem aprendre ben poques coses… I res més lluny. Perquè els nostres fills són, volguem o no, els nostres petits mestres. Perquè ens fan de mirall, ens toquen en els llocs més profunds de la nostra ànima, ens remouen i ens obliguen a adaptar-nos al moment, a aprendre sense parar, perquè això, la criança dels fills, és una cursa que mai s’acaba.

I potser ara, en plena crisi a tots els nivells, és quan crec que podem aprendre’n més. Sí, sí, dels nostres fills… Ells, que tot ho imiten de nosaltres, tenen tant per ensenyar-nos! A viure el present, l’ara i l’aquí, sense expectatives, sense idees preconcebudes, sense judicis i sense culpes. Proposo que els observem, que mirem com juguen, que mirem com fan tot allò que fan, que mirem com parlen (si ja en saben)… i que ens n’omplim per, després, poder imitar-los. Amb la pràctica, potser aprendrem a viure cada moment amb tota la seva intensitat. Perquè als adults ens passa massa sovint que no en tenim prou amb allò que vivim: quan estem embarassades ja volem parir, quan el nostre fill té quinze dies ja volem que tingui tres mesos. Quan finalment els fa, volem que en tingui vuit i comenci a gatejar. Quan gateja desitgem que camini, quan fa un any volem que en faci dos… com si mai poguéssim acabar de gaudir “només” del present, d’allò que estem vivint a cada moment.

La criança, en determinades etapes, es fa feixuga i tenim pressa, massa pressa, i posem totes les expectatives en quan aquella etapa haurà acabat. Si es desperta moltes vegades a la nit, destigem que creixi i ho faci menys i vivim aquell moment com un autèntic calvari quan, és probable, que el bebè o nen petit faci simplement, el que li toca per l’edat que té. Si comença a no voler bolquer, l’etapa del control d’esfínters es fa llarguíssima i ens sembla que no tindrà fi. I no. Tot passa, i encara que en aquell moment no ens ho sembli, passa molt ràpid.

La pressa de què creixin, la impossibilitat de viure el present com ho fan els nostres fills, aquesta mania nostra de posar totes les expectatives en el futur, fa que no poguem acompanyar-los com ho hauríem de fer en cada procés que viuen. Perquè noten la nostra decepció, o cansament, o pressa. I d’alguna manera, també la nostra absència.

No física, sinó en bona part, emocional. És com aquell qui diu “quan tingui feina seré feliç” i quan la té “quan m’apugin el sou, seré feliç”, i quan ho fan “quan treballi menys hores i tingui més temps seré feliç”… i mai troba l’hora, mai arriba l’hora de ser feliç de veritat.

Algú va dir que la vida és el que passa mentre fem plans. Els nens petits no fan plans i saben que l’únic que importa és ara i aquí. Proposo que busquem en la nostra memòria allò que un dia, quan vam créixer, vam oblidar, i retrobem el gust per viure en el present, en cos i ànima. Per deixar de projectar en un futur que ens és incert i apostem per viure. Per viure ara, per viure aquí i fer-ho de la mà dels nostres fills. Potser a estones ens fa por aquest canvi de paradigma: si és així, mirem-los un altre cop i fem com ells prova-error, prova-error, fins que viure en el present ens surti espontàniament i de la manera més natural del món. Exactament com fan ells.

(Article publicat al número de juliol i agost de la revista “VIURE EN FAMÍLIA”, que us recomano pels seus continguts.)