Criança "intensiva"

12.1.2012

El dia 31 a la nit vam agafar una capseta on feia just un any havíem guardat uns papers on havíem escrit els desitjos pel 2011. Tocava llegir i cremar. En la meva llista, entre altres coses hi havia un… “que poguem dormir millor i seguit, sisplau”. I vaig recordar tot aquell temps de despertars nocturns per donar el pit, o aquelles temporades en què, apassionada amb els nous reptes a punt per conquerir com ara gatejar o caminar, a la nit a vegades es desvetllava i volia continuar practicant mentre se sentia la meva veu de fons que deia: “ara no, Laia, que és de nit”. L’altre dia em vaig adonar de què sí, això del dormir poc i malament era una cosa que sempre m’havia preocupat. Perquè a mi m’agrada dormir i m’agrada dormir molt.

Però el millor de tot és que mentre llegia aquell paper amb aquest desig ja desfassat em vaig adonar que fa mesos que aquest tema no em preocupa en absolut. Perquè sí, fa mesos que dormim molt i seguit. I què hem fet per aconseguir-ho? Res. Bé, sí, atendre les seves necessitats més bàsiques quan tocava i esperar. Esperar que es fes gran, que anés madurant els seus cicles de son. I en total quant de temps ha passat? Uns dos anys. Uns dos anys de criança “intensiva”, que dic jo, en tots els sentits fins que hi ha com un “clic” que no se sent però que es produeix i tot canvia.

No estic dient que tots els nens a partir dels dos anys dormin seguit; n’hi ha que ho faran molt abans i d’altres que no ho faran mai. De la mateixa manera que hi ha adults que no saben què és dormir seguit o dormir més de sis hores, i en canvi hi ha adults que en poden dormir 12 sense despentinar-se. Però el que volia avui era fer aquesta reflexió; que el temps de criança “intensiva” passa molt ràpid. És cert, és un tòpic, però és que els tòpics a vegades són veritats com temples i aquest és un d’ells; passa tan ràpid que ni tan sols recordava què era el que em preocupava ara fa un any, o què era el que desitjava en relació a la criança.

Fa temps que dormo vuit, nou i el dia que m’ho puc permetre, deu hores seguides! I això sí, les valoro molt més que abans, us ho asseguro. Per això us dic als que esteu embarassats, als que esteu amb un nadó als braços i passeu nits de les que es poden anomenar dolentes amb totes les de la llei; sapigueu que passa. Que aquest temps passa, s’esvaeix i algun dia tornareu a dormir com abans (o gairebé), sense necessitat de fer plorar ningú, sense necessitat d’entrenar ningú a fer res. El vostre fill aprendrà a dormir seguit quan sigui l’hora, quan estigui prou madur, tranquil i gran per fer-ho.

Ara entenc aquells que diuen: “fa molta mandra anar pel segon”… jo hi afegiria un “… quan tornes a dormir nou hores seguides”. Però si aquest “segon” algun dia arriba pensaré el que us estic dient ara: “el temps de criança intensiva passa molt ràpid” i molt segurament, molt més del que un es pensa.