Cotitzes a l’alça?

15.11.2012

Això de tenir un fill és una mica com la Borsa. Hi ha èpoques de la vida en què tu, mare, cotitzes a l’alça i les teves accions valen un preu que no es podria pagar mai. Hi ha d’altres èpoques en què cotitzes a la baixa i en canvi, les accions del teu company remunten a uns nivells inversemblants. Llavors sembla que toques terra i que potser t’acabaran fent fora del parquet de valors però tu et mantens allà, tranquil·la, fins que veus que potser no cotitzaves tan a la baixa i les teves accions tornen a pujar. A vegades tot plegat fluctua més que la Borsa de veritat, i depèn del moment del dia, de l’activitat que estiguis fent amb el teu fill… Fins i tot hi ha ecosistemes familiars en què uns als altres es llencen opes hostils, per tal de cotitzar ells a l’alça. Ah, i en això de les accions, penseu que també en tenen els avis, els tiets, els cunyats, la cangur, la mestra…. Però, anem a pams:

Podem dir que durant dos anys i mig o tres jo he cotitzat moltíssim a l’alça. Diguem que arrasava. Jo era la més millor per la Laia: era el seu Déu. Durant el primer temps jo era el seu aliment, la seva deesa, i gairebé no sabia on acabava ella i on començava jo. Érem el mateix d’una manera inconfusible. La Laia va anar creixent i les meves accions es van anar mantenint a l’hora que les del meu company, el seu pare, anaven pujant. Ell cotitzava a l’alça en els moments de joc, en els moments divertits, en els dies de festa… I jo en canvi, només cotitzava a l’alça quan ella es feia mal, tenia son o gana, o tenia algun disgust. Per tant, les accions de cada un tenien un valor molt alt depenent del moment i de la situació. Hi havia, de fet, un cert equilibri.

Ara, des de fa un temps, jo cotitzo clarament a la baixa. Ell ha pujat a nivells mai vistos fins ara a casa nostra i ell és el més millor. És el seu Déu, el seu tot. Adora el seu pare. “Vull el papa!” crida quan es fa mal o quan ja està cansada i vol el conte d’anar a dormir. “Vull el papa!” diu a l’hora de dinar i ell encara no ha arribat. “Vull el papa!” diu a vegades quan el té al costat… pel costum de dir-ho, suposo! 🙂 La qüestió és que se l’estima en bogeria, li encanta jugar-hi, li encanta que la “salvi” dels moments en què es fa mal o té por d’alguna cosa… I jo, doncs m’ho miro encuriosida. No estic acostumada a cotitzar a la baixa però, francament i amb la mà al cor, tampoc em desagrada. Té el seu què. Puc fer coses que no feia: anar a sopar tranquil·la, relaxar-me perquè sé que ara a qui vol és a ell, cuidar-me una mica més, estar més per mi (que per variar, ja està bé!), etc.

I en el fons… no passa res! Perquè sé, d’alguna manera, que les meves accions, encara que aparentment estiguin sota mínims, és només un miratge; perquè hi ha sempre un coixí de base que fa que això nostre ja estigui absolutament consolidat i no calgui patir-ne. I al mateix temps, m’encanta que ara sigui el seu vincle (d’ell amb ella) el que exploti amb força i estigui en el seu punt àlgid. M’ho miro admirada i plena d’amor cap als dos.

Què més puc voler? Que les dues persones que més m’estimo s’estimin així i en gaudeixin és fantàstic! Ara ell pot gaudir d’això que jo he tingut durant tres anys: cotitzar a l’alça… i l’hauríeu de veure com n’és de feliç! Com li agrada veure que la seva filla n’està tant!

A casa no ens llencem opes hostils: no sentim gelosia de què un cotitzi a l’alça i l’altre a la baixa o viceversa. Ho acceptem com una dolça fluctuació en això tan apassionant com és criar els fills. No ens entra por de perdre l’assolit, perquè això no és com un parquet borsari real: aquí ningú perd. Tot és per anar a més, per guanyar-hi tots. En benestar, en amor, en vincle familiar, en base, en fonaments. Construir dins d’aquest va i ve dolç i amorós és fàcil. I m’encanta!

I tu,… cotitzes a l’alça o a la baixa, com jo ara? 😉

Escolta o descarrega l’àudio d’aquest post aquí:

Descarrega