Coses que no haurien de passar mai

14.11.2011

Hi ha notícies que impacten, que et deixen baldada. I no parlo de la prima de risc o la crisi del deute, sinó de les que han fet els nens víctimes de coses que no haurien de passar. Quan treballes de periodista en una ràdio i resulta que has d’explicar les notícies per antena sense deixar que l’emoció se t’escapi per enlloc, hi ha dies més difícils que d’altres. Perquè hi ha coses que voldries no haver d’explicar mai.

Dijous, a Girona, un home va decapitar la seva filla d’un any i mig a sobre del llit. La germana, més gran, mirava la televisió. La mare no hi era. No… aquestes són coses que no haurien de passar mai. Divendres, mentre explicava que l’home ja havia ingressat a la presó i que s’havia negat a declarar, em preguntava com devia estar la mare de la nena. És obvi que no m’ho puc ni imaginar. Com et refàs d’una cosa així? Deixes de ser tu, deixes de ser la que creies que eres, n’estic segura. I ja et deu ser igual si el món s’enfonsa… suposo que l’únic que la podrà fer tirar endavant serà, potser, la seva altra filla. Que pobreta… quin futur li espera! Un futur marcat per un instant, el d’ella mirant la televisió, aliena al que passava uns metres més enllà…

Al cap de poc d’explicar aquesta notícia, en venia una altra: un nen de gairebé tres anys havia mort després de ser atropellat a Vila-seca, a prop de Reus. Havia sortit amb la seva àvia a tirar la brossa i es va posar a córrer travessant de darrera dels contenidors sense veure que venia un cotxe.

Quan ets mare és impossible no pensar “i si m’hagués passat a mi?” perquè tot sovint els nens tenen l’impuls de posar-se a córrer cap a on sigui, fins i tot, travessant el carrer. Em faig tips d’explicar-li a la Laia que el carrer l’hem de travessar agafades de la mà o amb ella a coll, perquè passen cotxes, perquè és perillós… però els nens són nens i poden, en un moment donat, oblidar-se de totes les indicacions que els has donat una vegada i una altra perquè són nens i corren, i juguen i no estan tot el dia pensant en el munt de perills que hi ha fora del seu “món de nens”. I aleshores m’espanto, perquè no crec que ho pogués suportar.

Quan vaig sortir de l’estudi, no vaig poder evitar trucar de seguida a casa i preguntar si tot anava bé. Vaig sentir la Laia de fons i sí, tot estava bé. Per què vaig trucar? Va ser mecànic, sense ni tan sols tenir el temps de dir-me: “per què pateixes, ara?”… Però suposo que és inevitable perquè estimes amb tal intensitat, quan ets mare o pare, que no pots suportar ni la mera idea de què al teu fill li pugui passar alguna cosa. El dolor dels altres pares ja no t’és aliè perquè t’hi identifiques, perquè es molt probable que s’estimin els seus fills de la mateixa manera que ho fas tu. Depèn de com t’ho miris això et fa més humana, més empàtica i és bo, clar que és bo! Però alhora… també té l’altra cara de la moneda i és que quan sents o expliques aquest tipus de notícies, aquestes coses que passen, part del dolor dels altres se t’encomana i a vegades calen moltes hores per desenganxar-te’n.