Coses difícils d’entendre quan no es tenen fills

Has tingut un fill i tens la sensació que t’has distanciat dels teus amics (que encara no en tenen)? Des que ets mare, aquella amiga de l’ànima ja no et truca tan sovint i tens la sensació que l’estàs perdent?

Bé, això és una cosa que passa força sovint i quan ho pateixes, et preguntes si és que ha passat alguna cosa entre vosaltres, que com és possible… Amb el temps, t’adones que en realitat les vostres vides són tan diferents, tenen tan poc en comú, que és bastant normal i comprensible que us hagueu distanciat una mica. Això no vol dir que, en un temps, tot torni al seu lloc, per descomptat.

Si a això, el tenir vides molt diferents, hi afegim que sovint no sabem comunicar el que sentim, el que ens agradaria, el que trobem a faltar, etc. ja tens el pack perquè les dues persones des de dos mons tan diferents, no s’entenguin.

És important empatitzar, posar-nos al lloc de l’altre (tingui o no tingui fills) i intentar comprendre el que pot estar passant. El que passa és que en aquesta època, quan estem entrant de ple en la maternitat/paternitat, estem tan remoguts, que a vegades costa posar-hi perspectiva. Estem molt emocionals, molt a flor de pell, i és difícil posar-hi la distància que aquestes situacions requeririen… Per això he fet aquest vídeo, perquè entre tots, poguem entendre’ns una mica millor.

• Puntualitat: costa ser puntual, i mira que a mi m’agrada ser-ne, però a vegades, amb nens petits és missió impossible. Cal ser comprensiu i pacient amb aquests pares recents que tot i que intenten sortir a temps i arribar a l’hora que havien dit, en ocasions els és absolutament impossible.
• Sortir a dinar a un restaurant amb amics: Allò de menjar tranquil·lament, parlant amb els amics, rient i només preocupant-te de menjar a gust i en pau, s’acaba quan tens fills petits. Ells s’avorreixen als restaurants: normal, perquè és que no els fan pensant en els nens i clar, en tenen prou de seguida, d’estar allà: no hi ha joguines, ni espais grans on jugar ni córrer, ni gairebé moure’s. Total, que a la que ells han apaivagat la gana, ja necessiten sortir a fer una altra cosa i tu no has acabat ni el primer plat. És molt típic anar a un restaurant amb un nen d’un any i estar menjant per torns i sol perquè l’altre membre de la parella està amb el nen jugant a la plaça de davant fins que us relleveu i pot entrar a dinar. És així. I no passa res. Canviarà i un dia podrem menjar tots a taula molta estona, i fer sobretaula, i anar a dinar amb els amics i preocupar-nos només de passar-ho bé. Però amb nens petits, atendre les seves necessitats i anar al restaurant és bastant incompatible.
• Sopars i festes de nit: És probable que no ens vinguin de gust o perquè sentim que encara ens necessita a prop a la nit, o perquè som nosaltres els que no veiem la necessitat d’anar-nos-en a depèn quines hores, o perquè estem rebentats i volem, simplement, dormir tant com puguem. No és que vulguem ofendre als nostres amics o plantar-los, simplement, que potser encara no és el moment.
• Cases desordenades: Hi ha gent que no sé com ho fan però sempre tenen la casa ordenada fins i tot tenint fills, però n’hi ha d’altres que no (la meva està en el segon grup). Costa treballar, tenir cura dels nens, estar per tantes coses, i a més, tenir la casa en perfecte estat de revista. Bé, jo almenys encara no he trobat la manera de fer-ho. Penseu que quan recullo, jo ordeno per una banda i per l’altra, desordena la petita de la casa, o sigui que no acabo mai! 😉 Espero i confio que a mesura que vagin creixent l’ordre vagi tornant a casa nostra!
• Ensenyar fotos dels nens: “Jo mai faré el que fan les mares de la feina”, potser hem pensat alguna vegada. I després et converteixes en mare i quan et demanen que ensenyis alguna foto del teu fill et poses contentíssima perquè tens oportunitat de parlar del que més estimes. Jo, quan no tenia fills, no ho entenia, fins que un dia una noia es va posar a plorar quan va rebre una foto moníssima de la seva filla menjant el berenar. No estaven juntes i la seva mare s’estava perdent aquest moment. Llavors em vaig adonar del que fan les fotos: connecten amb aquest sentiment de trobar a faltar a algú, o de mirar la foto i estimar-lo en la distància,… Ens separem massa aviat dels nostres fills,… i ens queden les fotos… 🙁
• Les taques!: És terrible. Quantes vegades has sortit de casa i estaves segur/a que no portaves ni una taca i quan te n’adones veus la marca dels seus ditets als pantalons o a la brusa? Jo un dia em vaig adonar que la Lua m’havia tacat amb el seu esmorzar quan estava a punt de fer una xerrada! Per sort, no es veia però déu, quina vergonya només de pensar-hi…!
• La depilació: Bé, ja ho he explicat al vídeo. Simplement NO HI HA TEMPS, moltes vegades… és terrible! 😉

De vegades sembla impossible, però tot això que hem deixat de fer (anar al restaurant amb amics, anar a festes…) o aquestes coses que ens passen ara amb nens petits, un dia tornaran, i ja no anirem tacats amb aquests ditets als pantalons, ni ens faltarà temps per a la depilació. Tot tornarà a ser (una mica) com abans, segur, però potser falta una mica de temps. Mentrestant, comprensió, empatia, amabilitat amb un mateix i amb els altres.

I si us passa el que explicava al principi amb les amistats, molta comunicació, explicar què sentiu, què us agradaria, i si hi ha la voluntat per les dues bandes, segur que la relació en surt reforçada! T’hi has sentit identificat/ada?