Controlar l'incontrolable

(Estem en plena Setmana Mundial per al Part Respectat i he tingut ganes de parlar d’un aspecte que crec importantíssim; respectar el temps. El temps que necessita un bebè estar dins de la panxa de la seva mare. Respectar el temps que, com a dones, necessitem també dur a dins els nostres fills. Respectar-nos a nosaltres i a ells, i així, a tota la Humanitat. El post d’avui va sobre la dificultat que tenim, jo la primera, d’abandonar el control.)

18.5.2011

Fins fa pocs anys, el part com a tal era de les poques coses en aquest món que els humans adults no podíem controlar. Una dona es posava de part en qualsevol moment i en qualsevol lloc, sense ni tan sols saber si estava a la setmana 38, 40 o 42 i mig. Simplement, es posava de part quan el bebè donava la senyal, per tant, quan el bebè així ho decidia i estava a punt per fer-ho. Però amb els anys, això també ha canviat. Els parts programats són, cada vegada més, el pa de cada dia, i d’aquesta manera sabem l’hora, el dia i gairebé la manera en què parirem. Ho tenim tot controlat i res se’ns escapa. A les dones, aquesta sensació de control ens dóna seguretat davant d’un fet, el part, absolutament desconegut i per tant, un fet que tot sovint fa por, espanta i en alguns casos, fins i tot aterra.

És normal. El part no s’assembla a res que haguem viscut abans. És una cosa, de les poques que ens queden, que ens recorda que som animals, que som mamífers. Ens connecta amb la part més instintiva, amb la part més “out of control” del nostre cos, cervell i ànima. I per això, justament per això, ens costa tant acceptar-lo com és. Acceptar que el part arriba quan arriba i que no podem saber ni quan ni com, és molt difícil, sobretot per a dones (com ara jo) a les quals ens agrada tenir-ho tot previst, dones que ens costa “abandonar-nos” al que és.

Els dies abans de parir em preguntava quan arribaria la senyal; aquella contracció dolorosa, el trencament d’aigües, la caiguda del tap mucós… i la impaciència, a estones, se’m menjava. Per aquest motiu puc entendre perfectament que quan un metge, amb bata blanca (la bata, inconscientment és molt important!), diu a una dona “si dimecres no ha nascut, programarem el part per divendres”, encara que els càlculs estimats diguin que tot just acabem de sortir de comptes, aquell dona digui “d’acord”. Perquè per fi, pot posar dia i hora al naixement del seu fill. A vegades angoixa més el no saber quan arribarà, que no pas el no saber com anirà.

No puc deixar de sentir certa pena i tristesa quan penso en com ens arriba a costar confiar i deixar que els nostres fills decideixin quan estan a punt per néixer. Em sap greu no respectar-los el seu temps; un temps preciós que gaudeixen dins d’un medi irrepetible, que de ben segur enyoraran alguna estona quan ja en siguin fora. M’entristeix pensar que hem deixat que, des de fora, se’ns imposin els ritmes, les presses mèdiques, el control… desconnectant-nos del que som en realitat i sense deixar-nos portar pel ritme de la vida, confiant en aquest ésser que duem dins la panxa i que sap, molt millor que nosaltres, quan és hora de sortir.

I em sap greu que la classe mèdica, (sortosament amb excepcions!), pugui decidir tant a la lleugera quan és el moment de fer néixer un bebè. Que, d’alguna manera, s’aprofitin de la nostra impossibilitat d’abandonar-nos al NO-control, per imposar-nos les seves necessitats de “dia de quiròfan” i coses per l’estil. Que no ens donin la mà i ens ajudin a travessar aquest temps que a vegades és d’una setmana, dues, o un mes d’impaciència abans que neixi aquell fill/a que esperem amb tanta ànsia.

Però també els entenc; perquè admetre que tampoc controlen, que també se’ls escapa, els incomoda, igual que a nosaltres. I ens fem aliats i decidim per algú que de moment, encara no té ni veu ni vot. Una llàstima.

Em pregunto si, en el cas que arribi mai un segon fill, seré capaç d’arribar al final de la gestació acceptant el moment, sense presses, sense impaciència. Tolerant que trigui més del que en un principi jo havia pressuposat, deixant que gaudeixi i s’acomiadi com cal d’aquell espai conegut durant 9 mesos, que l’ha acollit, bressolat, alimentat i estimat. Hauré après alguna cosa en els anys que em queden? Tan de bo que sí.