Connectats

31.1.2013

Estar a Facebook. Tenir-hi amics, coneguts, gent que ni recordes qui són, d’altres que tenen a veure amb la feina, d’altres amb les aficions… Estar a Twitter. Seguir a gent que no coneixes i a d’altra que sí. Intentar estar al dia amb els temes que t’interessen. Llegir articles que els altres pengen; alguns que tenen a veure amb les teves aficions o interessos i d’altres que simplement, acabes obrint per curiositat en veure que algú el recomanava però que si no fos així, no hauries llegit mai de la vida.

Estar a LinkedIn… a Google Plus… Fer videoconferències amb gent d’aquí i d’allà. Comprovar el mail, intentar contestar els que t’envien… enviar-ne tu de nous sobre temes que hi hauràs d’estar a sobre. Tenir Whatsup i uns quants grups alhora: un amb la família, un altre amb els amics d’aquí, un altre amb els amics d’allà, un altre amb mares, un altre amb aquells que fa temps no veus, un altre amb els que voleu organitzar una trobada… Silencies el mòbil, cansada de què no pari de sonar.

A part de tota la connexió que tens amb la xarxa, amb el mòbil,… intentes no perdre el contacte de tu a tu, i també fas trucades, i quedes amb gent… Intentes estar connectada en la vida 2.0 sense deixar-ne d’estar a la vida 1.0, la que es palpa.

I va passant el temps i et preguntes si tanta connexió, tant anar cap enfora, et podria fer allunyar de tu. I saps que la resposta és sí. Que ens connectem moltíssim cap enfora però molt poc cap endins. I ens perdem, cada dia una mica.

Estar en tot és impossible i fins i tot, diria, nociu. Voler estar en tot ens descentra i el que passa en el fons, suposo, és que aflora la nostra por de perdre’ns alguna cosa interessant. No ser a la “roda”. No haver llegit aquell comentari, no haver pogut estar al cas d’aquell article, no haver participat d’aquella conversa, no haver-te assabentat d’allò o d’allò altre…

Fa temps que penso que estem massa connectats, jo la primera. I fa temps que intento posar-hi molta consciència tot i que hi ha dies que confesso que no tinc èxit en el meu propòsit. En la criança dels fills i no només això, sinó en la vida en general, és important estar connectats, però connectats al present, connectats a ells i a nosaltres. És obvi que les xarxes virtuals i reals són molt importants per criar amb la sensació de tenir tribu al darrera… però que això no ens faci perdre el nord! Quants no hem estat pel nostre fill amb el mòbil a la mà, responent missatges, fent mil i una coses a la vegada…?

Internet, el mòbil, les xarxes socials… són una eina. No la vida, i a vegades, no ho sembla. A casa va ser ell qui va fer adonar-me de com n’estava de connectada, i va instaurar els espais i els dies lliures de mòbil. Són sagrats i el telèfon no es toca, i l’ordinador tampoc.

I m’ha anat bé per prendre distància i veure que connectar-me tant a fora m’allunyava de mi i això, no m’agrada. Trobar l’equilibri no és fàcil, i tot plegat és tan nou, que en el fons tots som una mica aprenents d’aquesta nova era. I potser per això escric tan sovint al blog… perquè l’escriptura m’apropa a mi i em fa reconnectar-me.

Continuaré buscant l’equilibri per no desconnectar-me de tant empatx de connexió… I a tu… també et passa?