Confiança en els fills

27.9.2012

Confiar sembla fàcil però potser no ho és tant. Confiar en la vida, en nosaltres mateixos i en els que ens envolten, no sempre ho és, de fàcil. Hi ha gent a qui li han fet tan mal, o ha patit tant al llarg de la vida que, per naturalesa, són desconfiats de mena i no ho poden evitar. Els agradaria confiar, estar tranquils, però sempre desconfien, de tot i de tothom. No poden creure que les coses acabaran sortint bé, ni tampoc poden acabar-se de deixar anar i confiar plenament en ningú…

Què passa quan tenim fills? Ens costa confiar-hi? Així d’entrada segur que molts dirien que no. Com pots no confiar en un nen petit, que és la innocència, la fragilitat, la VIDA en persona? Doncs la veritat, la crua realitat és que tot sovint tampoc confiem en els nostres fills. No confiem en què puguin acabar menjant sols, o vestint-se sols. No confiem en què un dia, quan hagin acabat el procés, acabaran controlant esfínters. No confiem en què un dia, sí, podran acabar-se de separar de nosaltres i gaudiran de la resta del món i la vida encara que no hi siguem. Constantment temem que no pugui fer-ho, que no pugui sortir-se’n, del que sigui que estigui intentant assolir en aquell moment.

No confiem en què al parc, pugui pujar sol en aquella xarxa que s’escala, o no confiem que pugui quedar-se tranquil a casa del seu amic. Inconscientment i amb la millor de les intencions, moltes vegades destil·lem desconfiança cap als nostres fills. O potser és por, por i desconfiança que es barregen i que ens diuen “vols dir que podrà?”. I ells, que tot ho capten, que tot ho noten i ho senten, instal·len dins seu que potser si desconfiem que puguin fer-ho és perquè realment no poden fer-ho. És tot molt subtil, sense ni pronunciar cap paraula. Sense ni tan sols adonar-nos-en, i molt menys, voler que això passi.

La fusió emocional que hem viscut o estem vivint encara amb el nostre fill fa que tot el que sentim (encara que ni ho sapiguem) es transmeti per via directa al nostre fill. I qui sap si en aquests moments ja sabria vestir-se sol, controlar esfínters, gaudir a l’escola, o quedar-se tranquil a casa d’un amic… Potser ja està preparat i prou segur per fer-ho però sent la nostra desconfiança i aquesta, inevitablement, també s’instal·la en ell. Com si es tractés d’un virus d’hivern que s’encomana amb una rapidesa gairebé immediata.

Perquè si una cosa heu de tenir sempre present és que malgrat vulgui vestir-se sol, o que confiem en ell, o malgrat en algun racó d’ell sàpiga que potser ja està preparat per fer certes coses o per evolucionar endavant… un fill sempre, sempre, sempre, molt abans que això, prefereix complaure’ns. I si el que emanem és desconfiança i inseguretat, ens complaurà amb això mateix, per no decebre mai les nostres expectatives… encara que siguin molt més baixes i que no s’adiguin gens en com és ell/a en realitat.

Per això, si alguna vegada veus que no confies plenament en el teu fill, si t’adones que hi tens un bri de desconfiança, de por… descobreix-ne el perquè i fes-les fora. Perquè mai puguin encomanar-se-li i perquè mai pugui pensar o sentir que en realitat els seus pares mai van confiar profundament en ell. Perquè mai pugui sentir que hi ha alguna cosa que li plega les ales cada vegada que vol emprendre el vol, perquè mai pugui sentir que en realitat, mai va ser prou lliure.