Confiança

Fa molts dies que no us escric cap carta i ja en tenia ganes… Des de la setmana passada tinc molt la sensació de què esteu creixent molt i molt de pressa. Una sensació forta, intensa, de “tempus fugit”, no com a lament de “oh, us feu grans i vull que seguiu petites”, perquè no és així, sinó de “no puc deixar de gaudir ni un segon al vostre costat”. Perquè seria imperdonable.

Perquè un dia no recordaré (o em costarà), les coses que feu ara una amb 6 i l’altra amb 1 any i que em fan riure, o desesperar, o estarrufar-me. Perquè potser un dia ja no voldreu estirar-vos damunt meu i deixar que us abraci com si encara féssim pell a pell. Perquè un dia preferireu escoltar les vostres amigues que les coses que jo tindré ganes d’explicar-vos. O potser no, però podria passar.

Aleshores, quan penso que tot passa i marxa molt de pressa, em pregunto què passarà el dia que ja no em necessiteu tant, o el dia que ja no visqueu a casa i estiguem uns dies sense trucar-nos. Què passarà si un dia decidiu viure a l’estranger i us hi sentiu tan a gust que us hi voleu quedar. M’entra un no-sé-què barreja de nostàlgia i de por quan penso que us passaran coses i jo no seré al costat com ara. I aleshores, quan veig que m’accelero per la remota idea de “perdre-us”, respiro i faig l’únic que puc fer ara i sempre, que és confiar.

CONFIAR EN QUÈ TINDREU LES EINES, CONFIAR EN EL PÒSIT DE VINCLE QUE HAUREM DEIXAT LES UNES EN LES ALTRES QUE FARÀ QUE MALGRAT JA NO ESTIGUEM TOTS QUATRE A CASA, SEGUIM UNITS PER AQUEST FIL INVISIBLE QUE US DIC QUE SEMPRE ENS ACOMPANYA I ENS CONNECTA.

Em queda confiar en què sereu capaces, lliures i fortes. Que sereu felices i que sabreu escollir. Confiar en què sabreu relacionar-vos i afrontar les coses que us vagi portant la vida.

Sembla fàcil confiar i a dies n’és, d’altres no tant. Ho estic fent prou bé? Esteu rebent el que vull que rebeu de mi? Us estem donant el millor de nosaltres? Preguntes que crec que no hi ha ni una sola mare o pare a la terra que no se les hagi fet alguna vegada. I altre cop, toca confiar.

Confiar costa quan es tracta dels fills i és quan més hauríem de fer-ho. Confiar en què teniu el vostre propi ritme, en què sou únics i irrepetibles i per tant, el que val per un o pel veí del costat pot no valer per a vosaltres.

Confiar que la vostra naturalesa us durà on us hagi de dur, que aprendreu les coses quan sigui l’hora, no quan els vostres pares volguem. Costa confiar en què tot arribarà perquè estem massa encegats per la pressa. Costa confiar en les capacitats dels nens quan us veiem tant petits i vulnerables…

Però ho hem de fer.

He de confiar en tot i especialment en vosaltres, perquè si jo confio a vosaltres us arriba confiança, un bé escàs avui en dia.Si jo confio en vosaltres us transmeto que sí que sou capaces, de tot el que volgueu i molt més. Que sí que sabreu, que sí que tindreu eines, que sí que podreu… Transmetre-us que valeu la pena i que sou mereixedores de tot i de més. Que teniu un lloc al món i aquest lloc és on vosaltres sentiu i volgueu.

Confiança perquè aneu pel món amb fermesa, amb dignitat i sense por. Perquè la por paralitza.

Però falta molt encara per tot això que rumio… i tot i així, procuro practicar la confiança en la vida i en vosaltres cada dia.Celebro que se’m faci evident a les mans i a la vista que creixeu de pressa perquè així me’n faig més conscient i m’entra aquella ànsia d’assaborir cada nova paraula que dius tu, la petita, i cada nova fita que assoleixes tu, la gran.

Assaborir-vos a vosaltres ara i assaborir-me a mi com la mare que sóc avui. Perquè vaig ser diferent i perquè canviaré segur amb el pas del temps. Perquè tot canvia, tot es transforma, també nosaltres.

Us estimo, com sou ara i com sereu sempre.

La mama.