Com pollastre sense cap

Aquest matí anava jo com pollastre sense cap, fent encàrrecs i gestionant mil coses i pensava “la teva vida zen s’ha anat a prendre vent, nena”. I si. Aquí podia fer dues coses (o més, però dues les he vist claríssimes): queixar-me i cagar-me en tó o acceptar el que ÉS.

• Acceptar que ara el ritme és aquest.
• Acceptar que les meves rutines ara són inviables amb Mr.M convalescent, 2 nenes i una gossa.
• Acceptar que està bé així i que ara el més zen és no sentir-me malament, riure una mica de quan vaig com pollastre sense cap i posar-li perspectiva i distància.
• Respirar i cap endavant

I després la vida, si no et poses de cul, va i et sorprèn. I t’arriba una olla de llenties que us ha fet la besàvia, i els teus cunyades i germans tenen cura unes hores de les teves filles perquè puguis recuperar-te de tant enrenou …

A la fin es tracta d’això: de sostenir una mateixa a estones i també deixar-se sostenir d’altres. De sostenir als nostres fills i filles i alhora ensenyar-los les eines que els permetran sostenir-se a ells mateixos i trobar l’equilibri sense dependència de ningú.

Meravellosos aprenentatges si caminem per la vida amb els ulls i el cor ben oberts. Et sents identificada?

Tant de bo ressoni

Article publicat a Instagram i Facebook el 12 de Novembre de 2020