Com parlar de la mort amb els fills (cap.2)

Ho sé. No és una cosa de la que vulguem parlar amb els fills. I potser només llegint el títol decideixes tancar el post i ignorar-lo. És comprensible. Perquè si poguéssim escollir, segur que ens vindrien al cap converses molt més agradables de tenir amb nens.

Però és inevitable: algun dia haurem de parlar amb ells de la mort.

Algun dia morirà algú proper i preguntaran. O veuran o escoltaran alguna cosa a la televisió que els farà pensar-hi. O simplement, creixeran i s’adonaran que la mort existeix i començaran a preguntar.

I si no hem reflexionat sobre això abans, potser ens enxampen amb el peu canviat. Potser ens sorprenen amb aquestes preguntes compromeses i difícils de respondre i no sabem què dir.

En aquest moment ens n’adonem: depèn del que diguem o com ho fem s’angoixaran més o es relaxaran. Depèn del que diguem entendran alguna cosa o no. Depèn del que els expliquem sabran que el que diem té sentit o no.

Amb la nostra reacció, també construiran una idea de la mort: si és tenebrosa, fosca i un tema del que no s’ha de parlar, o si és una cosa natural, que no fa por i del que podem parlar sense cap mena de problema.

Per això és tan important que entrem en matèria (reflexionant primer nosaltres) (Si no ho has llegit, et recomano que abans de seguir, passis abans per aquest post) una mica abans que els nostres fill comencin amb la bateria de preguntes… que tard o d’hora, és molt probable que arribi.

Quan preparava aquests 3 posts sobre la mort (Cap.1: preguntes, Cap.2: Com parlar de la mort amb els fills, Cap.3: recursos i eines), em vaig adonar que no podia abordar aquest segon capítol sense entrar de ple abans en un altre concepte:

LA VIDA

La vida i la mort van de la mà i no podem entendre la mort sense entendre abans la vida… No és una cosa que pugui separar-se… I per connectar-nos a la vida i poder-la explicar als nens d’alguna manera que per a ells tingui sentit i puguin comprendre, us convido a tornar a la Natura.

És difícil parlar de vida i mort quan estem en el món artificial. Quan vivim en ciutats on tot és mecànic, on tot són objectes fabricats i artificials i hi ha molt poc de vida natural… Les coses es fabriquen i un dia es trenquen o s’espatllen i ja no serveixen per a res més.

A la Natura no és així: la vida i la mort s’entrellacen perquè estan en un ball constant… En realitat, quan entrem de ple en ella ens adonem que hi ha un meravellós cicle de la vida que no para, que no té fi i que és a tot els éssers vius i també en el cosmos.

Us convido a que us fixeu en les plantes, en els animals, en les flors, en les fulles dels arbres, en les estacions de l’any, fins i tot en el sol i la Terra… Per adonar-nos que tot balla d’una manera sincronitzada i harmònica en aquest cicle de la vida en què res mor i tot es transforma.

Fixem-nos profundament en la vida, la vida de veritat, la vida natural, i la mort apareixerà també com una cosa natural, com una cosa transformadora, necessària en aquest cicle de la vida en què tot està unit i no hi ha caps per lligar ni peces separades.

Formem part d’un tot. Tot s’entrellaça, tot està relacionat, també nosaltres, i dansem (de vegades sense saber-ho), en aquesta harmonia que de vegades pot semblar aleatòria i fruit de l’atzar, però que no ho és (o almenys així ho crec jo).

CANVI

La mort no és sinó un canvi al que ha estat fins llavors i neix una cosa nova, alguna cosa en el que s’ha transformat. Estem en constant canvi, i anem morint constantment al que hem estat. Sí….

I fins i tot així… alguna cosa sempre queda del que sóc en realitat, malgrat tantes “morts”. Sinó… mireu:

• Vaig ser una nena de la qual ja no queda ni el cos que tenia, ni el que pensava aleshores, ni la forma que tenia de veure i entendre el món… tot i així… aquesta era jo i segueixo sent jo…
• No recordo de quan era al ventre de la meva mare… però era jo… i no queda res del que vaig ser llavors: aquest cos ja no és el d’avui, ni aquesta veu, ni aquesta forma de veure el món… tot i així… era jo i segueixo sent jo…
• Vaig ser una dona embarassada de la qual ja no queda ni el cos que tenia, ni el que hi havia en ell, ni com veia el que m’envoltava, ni el que pensava… i tot i així… era jo i segueixo sent jo…

• Moriré també al que sóc avui, una dona de 40 anys acabats de fer i em convertiré en una dona vella amb un cos molt diferent del que tinc, amb uns pensaments molt diferents dels que tinc ara i també, segurament, amb unes emocions molt diferents… i tot i així, alguna cosa quedarà… i seguiré sent jo….

Què em fa pensar que després d’haver viscut tantes morts, després d’haver vist el que passa a la Natura, el que anomenem mort és de veritat el no-res? Per què hauria de ser així i trencar aquest cicle que es veu en totes les coses?

Tot en la natura té una fi, una raó de ser. Què em fa pensar que nosaltres no el tenim?

I ara us parlaré d’una cosa que sí que pot fer la diferència en la manera que tenim de veure i entendre la vida i la mort i et faig una pregunta:

AMB QUÈ T’INDENTIFIQUES?

Perquè si t’identifiques amb la feina, si et dónes valor a tu mateix/a per la tasca que desenvolupes, si sents que el que et dóna valor com a persona és el que fas, sento dir-te que sí que moriràs i que sí que tocaràs el no-res. Perquè un dia no tindràs aquesta feina i ja no podràs fer el que fas. Llavors, qui seràs tu si t’hi identificaves?

Si t’identifiques amb el teu cos et passarà exactament el mateix. Si et dones valor gràcies al cos que tens, per si ets més jove/guapa-o/fort-a, etc… sento dir-te que un dia aquest cos no podrà seguir-te i ja no serà com el que tens ara. Aquest cos morirà al que és actualment i si t’identifiques amb ell, moriràs i tocaràs el no-res… perquè ja no et sentiràs vàlid/a sense aquest cos que et donava aquesta “raó de viure”. Qui seràs tu sense aquest cos?

No ets el teu cos. Perquè, com t’he dit abans, el teu cos ha anat canviant des que estaves al ventre matern i ha estat “molts cossos” en realitat… tot i que seguies sent sempre tu. El teu cos és el teu transport… no tu.

No ets la teva ment. Has tingut moltíssims pensaments al llarg de la teva vida que han anat canviant i morint i tot i això, has seguit sent tu. La teva ment acull els teus pensaments però no és tu.

No ets tampoc el que sents. Perquè al llarg de la teva vida has sentit moltíssimes coses, algunes contradictòries i molt diferents quan eres un nen/a o en l’edat adulta i tot i així, seguies sent tu. Les teves emocions són el que sents però no són tu.

No…. ets molt més. Hi ha alguna cosa que malgrat tanta mort de cos, de ment, d’emocions, de creences, de pensaments, de… sempre queda: L’ESSÈNCIA.
¿Proves científiques? Com poder acotar una cosa que és inabastable?
Els nens entenen la NATURA, els nens poden entendre el cicle de la vida, i també la seva pròpia. Portem-los a aquest terreny on tot té un sentit, perquè el té. On puguin entendre que formem part d’un tot. On puguin connectar amb qui són de veritat i puguin des-identificar-se d’aquest miratge que de vegades ens diu que som el que no som en realitat.

I LLAVORS, PER QUÈ FA MAL LA MORT?

Sí, plorem quan mor algú, jo també. Sí, fa mal. Per què, si respon al cicle de la vida i és pura transformació? Doncs perquè és canvi, i enyorem allò conegut que hem pogut veure, tocar, compartir, gaudir junts. Fa mal perquè és adonar-nos que hi ha hagut un canvi i que el que coneixíem ja no tornarà a ser.

Els canvis espanten. La mort, per tant, també. Però és normal que hi hagi tristesa, desesperació fins i tot, en adonar-nos que ja no podrem tocar mai a aquesta persona tan estimada… Aquesta mort provoca una emoció que cal deixar sortir, expressar, processar i digerir… Cal fer el dol.

Espanta no ser capaços de captar la magnitud del que la mort significa i veure’ns desproveïts d’eines mentals que ens ajudin a entendre, a posar paràmetres i raó a això que és absolutament incontrolable. Ningú sap quan morirà ni quan la mort va a dur-se a aquestes persones estimades.

I fa mal, clar que fa mal.

Acollim el dolor dels nostres fills davant de la mort, però alhora, endinsem-los a la Natura on puguin tenir contacte amb el cicle de la vida.

Alguna vegada en aquest blog he recomanat que almenys una vegada a la setmana els nens tinguin contacte amb el bosc, amb els camps, amb la terra, amb la mar… que tinguin contacte a mínim un cop a la setmana amb el medi natural. Que vegin animals, plantes, flors, insectes… i puguin connectar amb el cicle natural de la vida, de la qual formen part i són part indivisible.

Només així crec que podrem apreciar la vida en tota la seva magnitud i també la mort. Només així, des del que és natural i està inter-connectat, podrem gaudir dels canvis i de la multitud de morts que experimentem en cadascuna de les nostres vides. Només així, des de la Natura, podem transmetre als nostres fills una visió que de veritat puguin comprendre…
I tu … Com has explicat la mort als teus fills?