Com la besàvia Carme

22.9.2015

Hi ha gent que quan finalment ha escollit entre dues coses, la decisió que ha pres sempre li sembla pitjor que la que ha descartat. Altres, un cop han triat, només fan que trobar-hi avantatges que potser ni tan sols havien vist abans. Jo sóc de les segones: el que escullo sempre em sembla el millor que podia escollir i al que he descartat hi trobo, tot d’una, un munt de d’inconvenients que encara em fan estar més segura de la decisió que he pres.

Això, a casa, ho hem après de la meva àvia Carme. És una incondicional de les eleccions que pren i això no té preu. Com que és una àvia i besàvia com cal, també és una incondicional de les eleccions que prenem els altres i això, sentir-te recolzat tothora, tampoc té preu.

Doncs bé, abans de ser mare gairebé hagués posat la mà al foc que hi hauria alguna edat de les meves filles que no m’agradaria, que la voldria passar de pressa i corrents perquè havia sentit a dir mil vegades que els nens, quan creixen, ja no molen tant. A qui no li han dit allò de “disfruta’l ara que després creixerà!” o “que macos són ara… però un dia creixen” i jo, il.lusa de mi, pensava que tenien raó, que un dia la màgia es trencaria i potser, criar nenes més grans, deixaria d’agradar-me.

Potser és per aquest optimisme nat que hi ha a la meva família, o potser és perquè els nens, quan creixen, no es fan pitjors ni de bon tros, però el cas és que veure com creixen i passen a noves etapes m’encanta. Ja no tinc cap bebè petit, perquè la Lua ja no n’és gens. Però no ho enyoro. “Ja ho enyoraràs”, em diuen alguns quan asseguro i torno a assegurar que jo he tancat l’aixeta i que ja no tindrem més fills. Però és que crec que estaré massa enfeinada aprenent el que m’aporta cada nova etapa com per enyorar les que ja se n’han anat.

Perquè ara, que la Laia ja té 6 anys i veig, meravellada, com ha passat de nena petita a nena gran, m’adono que ella sempre va unes quantes passes davant meu i m’he de posar les piles perquè he d’aprendre un munt de coses que no sabia d’això dels “nens més grans”.

I no tinc temps d’enyorar-la quan era una menuda i rabassuda enganxada a la teta. No el tinc. Perquè ella té noves necessitats i tinc la sensació, ara que això és tan nou per mi, que encara no estic a l’alçada perquè ells canvien abans que tu te n’adonis i per tant, sempre els vas al darrera, amb aquella sensació que per més que corris, inevitablement, no els podràs atrapar mai.

“Ai, l’adolescència, ja veuràs, ja!”, també em diuen, com si això de l’adolescència fos l’home del sac, que ha de fer por molt abans no te’l trobis. Doncs de veritat que a mi no m’espanta, al contrari, tinc certa curiositat de veure quina relació tindrem aleshores, amb quines dificultats i alegries ens trobarem pel camí. Tinc la certesa que l’adolescència ha de ser una etapa apassionant, com ha estat (per mi), cada una de les viscudes fins ara. Veure com el teu nen o nena gran passa a adolescent ha de ser fascinant. Que també pot ser difícil i a estones una murga? Segurament, però que no són difícils i a estones una murga altres etapes com quan s’enfaden i no saben ni per què, o quan tenen una paciència nul.la i ho volen tot ara i aquí?

Res, que a mi em va l’optimisme i pensar que cada etapa que vivim és la millor que podríem viure. Perquè en el fons crec que és així. I perquè si vius present, vius tan intensament, que cada etapa és un goig indescriptible. Si no penses ni en que ja no hi és, ni en el que vindrà, si deixes estar tranquils el passat i el futur, et queda el que de veritat tens: el present. I viure’l en tota la seva magnitud no et fa enyorar res, ni el que ja no tornaràs a tenir mai més, ni el que potser un dia, s’esdevindrà.